El gla­di­a­dor i l’ho­me mar­ca

Rafael Na­dal i Ro­ger Fe­de­rer, eterns ri­vals, re­pre­sen­ten dos pols opo­sats al món de la ra­que­ta

La Vanguardia (Català) - - ESPORTS - SERGIO HEREDIA

La ci­ta que ve ara la va re­co­llir Se­bas­tián Fest, pe­ri­o­dis­ta ar­gen­tí, a Sin red (De­ba­te). Par­la Ro­ger Fe­de­rer:

–Si es­tem de va­can­ces, faig tot el que la Mirka [Vav­ri­nec] vol. Si vol anar deu ho­res de bo­ti­gues, vaig amb ella, que m’ha d’es­pe­rar deu ho­res en ca­da tor­neig. No tinc cap pro­ble­ma amb ai­xò. (...) Hi ha un al­gu­na co­sa a Fe­de­rer (37), el desig d’agra­dar a qual­se­vol preu. La re­cer­ca de la per­fec­ció en tots els sen­tits. Per­so­nal bran­ding, en di­uen. El dis­seny d’una mar­ca. Es no­ta en la se­va ges­tu­a­li­tat. A l’uni­for­me. Les ini­ci­als, RF, que mos­tra en po­los, gor­res, to­va­llo­les i sa­ba­ti­lles. Era ai­xí fins fa un any. El po­sat a la pis­ta. El pen­ti­nat. Què se’n va fer, d’aquell lo­ok des­cu­rat de prin­ci­pis de se­gle? El lector se’n re­cor­da? Els ca­bells mas­sa llargs, es­bar­ri­ats, una po­bra cin­ta per evi­tar que li cai­gues­sin a la ca­ra. I les ma­ne­res. El pri­mer Fe­de­rer tren­ca­va ra­que­tes, pro­tes­ta­va al jut­ge, s’eva­dia qu­an la co­sa es tor­ça­va.

Cos­ta d’ima­gi­nar-lo ara, ho­me mar­ca d’Uniq­lo.

Als fran­ce­sos els agra­da molt tot ai­xò. Aques­ta trans­for­ma­ció. La vo­ca­ció pel dis­seny. N’hi ha prou amb pas­se­jar-se pels bu­le­vards de Pa­rís, fer un ca­fè au lait al cos­tat de la pla­ça de la Ré­pu­bli­que. Con­tem­plar els fe­li­gre­sos, ele­gants, de par­lar pau­sat, ben per­fu­mats.

An­na Win­tour, la dis­se­nya­do­ra que va ins­pi­rar El di­a­ble ves­teix de Pra­da, su­per­vi­sa la imat­ge de Fe­de­rer. I als pa­ri­sencs els en­can­ta. I per ai­xò l’aplau­dei­xen. Per ai­xò i per­què es­tan or­fes de mi­tes. Gas­quet no rut­lla, ja cal des­car­tar-lo. Es va que­dar a mit­ges. Tson­ga va i ve, mas­sa le­si­ons. I Mon­fils ha to­cat sos­tre. Cal re­tro­ce­dir 36 anys, fins al 1983, per re­cu­pe­rar l’úl­ti­ma vic­tò­ria d’un fran­cès a Pa­rís.

La va fir­mar Yan­nick No­ah, que des­prés va ser ac­ti­vis­ta me­di­am­bi­en­tal, mú­sic i ca­pi­tà de la Da­vis. Ho­me mar­ca, com Fe­de­rer. Fe­de­rer par­la per­fec­ta­ment fran­cès. Par­la fran­cès, ale­many, ita­lià i an­glès. El par­la i el bar­re­ja amb una fleg­ma bri­tà­ni­ca, amb la iro­nia amb què res­pon en les ro­des de prem­sa. I al pú­blic li cau la ba­va. Si Fe­de­rer perd a Pa­rís (i pas­sa amb cer­ta fre­qüèn­cia; no­més s’ha im­po­sat en una oca­sió, el 2009), els pa­ri­sencs ho la­men­ten. Ho la­men­ten i l’es­ti­men tant que li per­do­nen el fet que s’ha­gi ab­sen­tat els úl­tims tres anys.

Fe­de­rer és el seu ho­me. Fe­de­rer i el seu ser­vei an­gu­lat. I el seu re­vés amb una mà, sen­se mi­rar.

Si perd Fe­de­rer, no hi ha con­sol per als pa­ri­sencs, que guar­den si­len­ci, emo­ci­o­nats, qu­an el sen­ten

par­lar en fran­cès, anun­ci­ar pro­e­ses:

–Si he tor­nat a la ter­ra ba­tu­da és per tor­nar a en­fron­tar-me a Na­dal –diu.

En fran­cès Rafael Na­dal (33) no és capaç de re­ba­tre’l. Ho in­ten­ta, sens dub­te. Ho in­ten­ta en fran­cès, qu­an l’abor­den Pi­o­li­ne i San­to­ro a peu de pis­ta i hi po­sa tot l’afany:

–Aquest és el tor­neig més im­por­tant de la me­va car­re­ra. Je suis très très heu­reux d’être ici –diu Na­dal. Es re­pe­teix (très très) i for­ça l’ac­cent.

Abans pro­va­va d’obrir-se pas en an­glès. D’ai­xò fa anys. El xam­pur­re­ja­va, i tots ens pi­xà­vem del riu­re. Ell tam­bé. Ana­va tan es­ca­be­llat com Fe­de­rer, du­ia sa­mar­re­tes de ti­rants i pan­ta­lons pi­ra­ta, ca­mi­na­va amb les ca­mes molt se­pa­ra­des i llan­ça­va les to­va­llo­les als aple­ga­pi­lo­tes. Te­nia el po­sat d’un gla­di­a­dor, i el ma­teix es­pe­rit ca­ni­ba­lesc que ara. Qu­an s’en­fron­ta­va a Gros­je­an i el pú­blic l’in­cre­pa­va, Na­dal res­po­nia amb re­ves­sos pa­ral·lels. Fe­ia ca­llar tot­hom, tot i que amb prou fei­nes era un te­e­na­ger.

Des­prés va es­tu­di­ar an­glès i una mi­ca de fran­cès, pe­rò ho va fer tard i la man­ca de na­tu­ra­li­tat ju­ga en con­tra seu. S’ex­pres­sa molt més bé en cas­te­llà i en ma­llor­quí. Ho fa amb res­pos­tes llar­gues, so­vint im­pro­vi­sa­des, res a veu­re amb l’es­tu­di­a­da ar­ti­fi­ci­o­si­tat de Fe­de­rer.

Na­dal és pas­sió i foc, i aquest vol­cà que ju­ga a ten­nis re­vol­ta els pa­ri­sencs, que es­pe­ren el tri­omf de Fe­de­rer so­bre el ba­le­ar. L’es­pe­ra, fins avui, ha es­tat er­ma. Cinc ve­ga­des s’han en­fron­tat a Pa­rís. Cinc. Van 5-0 per a Na­dal, que tot s’ho mi­ra des de la se­va ta­la­ia. Des de les se­ves on­ze co­ro­nes a Roland Garros.

–Aquest [la se­mi­fi­nal d’avui] és el der­bi que vol tot­hom. Pe­rò el mà­xim fa­vo­rit con­ti­nua sent Na­dal. A la pis­ta len­ta, Fe­de­rer no li tro­ba tants fo­rats –diu Ju­an Car­los Fer­re­ro, que aquí va gua­nyar el 2003 i que ahir, ja un màs­ter, pi­lo­te­ja­va amb An­drei Med­vé­dev, un al­tre màs­ter.

Car­los Moyà, amb la se­va bar­ba hips­ter, ahir es­pàr­ring del seu dei­xe­ble, Na­dal, ar­que­ja una ce­lla just abans de res­pon­dre:

–Aquest és un par­tit es­pe­ci­al en­tre dos grans de la his­tò­ria. I no crec que hi ha­gi gai­res més en­fron­ta­ments en­tre ells –diu críp­tic–: som a ca­sa d’en Ra­fa, per dir­ho d’al­gu­na ma­ne­ra. I no crec que el par­tit can­viï gai­re res­pec­te a al­tres par­tits del pas­sat. –Què vol dir? –Fe­de­rer pro­va­rà d’es­cur­çar els punts, uti­lit­za­rà el ser­vei-xar­xa. I ai­xò, a cinc sets i a ter­ra, és di­fí­cil d’exe­cu­tar. Si el par­tit és tan llarg, Na­dal té temps per si­tu­ar-se. –Fe­de­rer no aguan­ta­rà, doncs? –Bé, és un dels ta­lents de l’es­port. I la se­va capa­ci­tat per adap­tar-se és lle­gen­dà­ria.

Als fran­ce­sos els agra­den les ma­ne­res de Fe­de­rer: el po­sat, el pen­ti­nat, la re­cer­ca de la per­fec­ció

“Jo opi­no que som a ca­sa d’en Ra­fa, pe­rò no crec que hi ha­gi gai­res més du­els en­tre ells”

GETTY IMA­GES

2005

AAP

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.