A Mà­xim Cu­lé no li qua­dra

La Vanguardia (Català) - - ESPORTS - Jo­sé Ma­ría Bru­net

Per a aquest tan­ca­ment de tem­po­ra­da, hem que­dat amb el meu bon amic Mà­xim Cu­lé, in­teres­sat a fer un ba­lanç des­a­pas­si­o­nat de l’any. Es­pe­ra­va la vi­si­ta d’en Mà­xim per­què m’aju­dés a en­ten­dre al­guns epi­so­dis, pe­rò al cap de poc d’ini­ci­ar la con­ver­sa em vaig ado­nar que tam­bé ell es­tà una mi­ca con­fús i a l’ex­pec­ta­ti­va. D’en­tra­da, es va mos­trar molt per­plex amb els can­vis es­tè­tics del Bar­ça, l’equip de les se­ves lle­ial­tats in­des­truc­ti­bles, si bé des­prés del que es va veu­re a An­fi­eld va te­nir una cri­si de con­fi­an­ça que per poc el por­ta a no par­ti­ci­par en les úl­ti­mes elec­ci­ons mu­ni­ci­pals i eu­ro­pe­es ni a fer la de­cla­ra­ció de la ren­da, de tan de­pri­mit que es va que­dar.

En Mà­xim és ai­xí, fa ho­nor al seu nom, i ac­tua amb mol­ta pas­sió, amb ten­dèn­cia al ma­xi­ma­lis­me. Pe­rò com que ara se sent una mi­ca més re­cu­pe­rat, em va dir que ha­via op­tat per l’hu­mor blanc –en el sen­tit d’hu­mor in­o­fen­siu, va acla­rir– i que en aques­tes cir­cums­tàn­ci­es el que des­criu més bé el seu es­tat d’ànim és que “no em qua­dra la sa­mar­re­ta”. Com que el conec, de se­gui­da ho vaig en­de­vi­nar. A en Mà­xim l’úl­tim que li fal­ta­va era el xoc de la no­va sa­mar­re­ta del Bar­ça, aquest ar­le­qui­nat que re­cor­da la ban­de­ra i l’elàs­ti­ca de Cro­à­cia.

Da­vant d’ai­xò, es­tà des­con­cer­tat. I sos­pi­ta de tot i de tot­hom. Es­pe­cu­la, per exem­ple, amb la pos­si­bi­li­tat que la ini­ci­a­ti­va de la sa­mar­re­ta si­gui per llan­çar-nos un es­quer i que es­ti­guem par­lant d’un te­ma me­nor, en lloc de dis­cu­tir so­bre els can­vis que ne­ces­si­ta l’equip per­què l’any que ve a Eu­ro­pa no ens tor­nin a do­nar gar­sa per per­diu. En Mà­xim afirma que, en­ca­ra que es di­gui que on n’hi ha dos n’hi ha tres, si l’any que ve es re­pe­teix allò de Ro­ma i Li­ver­po­ol, és capaç de tot, fins i tot de do­nar –o més ben dit llo­gar– el seu abo­na­ment

En Mà­xim creu que la sa­mar­re­ta és un es­quer per­què no par­lem dels can­vis que ne­ces­si­ta l’equip

i el seu car­net de so­ci a un ter­cer.

Mi­rant d’ani­mar-lo, li vaig acon­se­llar que es re­fu­giï a la Co­pa Amè­ri­ca i que es­ti­gui atent a les evo­lu­ci­ons de Mes­si. A veu­re si se’l no­ta amb bon to, re­cu­pe­rat d’aquest ne­fast fi­nal de tem­po­ra­da. I li vaig ex­pli­car com a con­sol tot el que vaig ha­ver de su­por­tar dis­sab­te pas­sat, en les me­ves xer­ra­des de car­rer amb els fans del Li­ver­po­ol. Va ser una co­sa sem­blant al que li va pas­sar al bon jan de Car­los Za­nón, que es va tro­bar amb ells a l’as­cen­sor del seu ho­tel. La pri­me­ra pa­rau­la d’aques­ta tro­pa era per de­ma­nar-te d’on eres, i ai­xí que els par­la­ves de Bar­ce­lo­na, t’abra­ça­ven amb fin­gi­da ten­dre­sa. Tam­bé bo­na gent, aques­ta del Li­ver­po­ol, que apli­quen el seu him­ne als der­ro­tats, per­què no ca­mi­nin mai sols. Fo­ra d’ai­xò, Mà­xim Cu­lé es­tà molt ir­ri­tat amb tot. No es creu les lla­gri­mo­tes de Sergio Ra­mos per ex­pli­car que es que­da al Ma­drid i que tor­na a es­ti­mar Flo­ren­ti­no com un pa­re. Ni es creu que Lo­pe­te­gui acon­se­guei­xi a Se­vi­lla el que no va acon­se­guir a Ma­drid. I m’ho ex­pli­ca men­tre sos­pi­ra: “A mi no em qua­dra, noi”.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.