A Màxim Culé no li quadra
Per a aquest tancament de temporada, hem quedat amb el meu bon amic Màxim Culé, interessat a fer un balanç desapassionat de l’any. Esperava la visita d’en Màxim perquè m’ajudés a entendre alguns episodis, però al cap de poc d’iniciar la conversa em vaig adonar que també ell està una mica confús i a l’expectativa. D’entrada, es va mostrar molt perplex amb els canvis estètics del Barça, l’equip de les seves lleialtats indestructibles, si bé després del que es va veure a Anfield va tenir una crisi de confiança que per poc el porta a no participar en les últimes eleccions municipals i europees ni a fer la declaració de la renda, de tan deprimit que es va quedar.
En Màxim és així, fa honor al seu nom, i actua amb molta passió, amb tendència al maximalisme. Però com que ara se sent una mica més recuperat, em va dir que havia optat per l’humor blanc –en el sentit d’humor inofensiu, va aclarir– i que en aquestes circumstàncies el que descriu més bé el seu estat d’ànim és que “no em quadra la samarreta”. Com que el conec, de seguida ho vaig endevinar. A en Màxim l’últim que li faltava era el xoc de la nova samarreta del Barça, aquest arlequinat que recorda la bandera i l’elàstica de Croàcia.
Davant d’això, està desconcertat. I sospita de tot i de tothom. Especula, per exemple, amb la possibilitat que la iniciativa de la samarreta sigui per llançar-nos un esquer i que estiguem parlant d’un tema menor, en lloc de discutir sobre els canvis que necessita l’equip perquè l’any que ve a Europa no ens tornin a donar garsa per perdiu. En Màxim afirma que, encara que es digui que on n’hi ha dos n’hi ha tres, si l’any que ve es repeteix allò de Roma i Liverpool, és capaç de tot, fins i tot de donar –o més ben dit llogar– el seu abonament
En Màxim creu que la samarreta és un esquer perquè no parlem dels canvis que necessita l’equip
i el seu carnet de soci a un tercer.
Mirant d’animar-lo, li vaig aconsellar que es refugiï a la Copa Amèrica i que estigui atent a les evolucions de Messi. A veure si se’l nota amb bon to, recuperat d’aquest nefast final de temporada. I li vaig explicar com a consol tot el que vaig haver de suportar dissabte passat, en les meves xerrades de carrer amb els fans del Liverpool. Va ser una cosa semblant al que li va passar al bon jan de Carlos Zanón, que es va trobar amb ells a l’ascensor del seu hotel. La primera paraula d’aquesta tropa era per demanar-te d’on eres, i així que els parlaves de Barcelona, t’abraçaven amb fingida tendresa. També bona gent, aquesta del Liverpool, que apliquen el seu himne als derrotats, perquè no caminin mai sols. Fora d’això, Màxim Culé està molt irritat amb tot. No es creu les llagrimotes de Sergio Ramos per explicar que es queda al Madrid i que torna a estimar Florentino com un pare. Ni es creu que Lopetegui aconsegueixi a Sevilla el que no va aconseguir a Madrid. I m’ho explica mentre sospira: “A mi no em quadra, noi”.