Ai els preus!
Els estralls de la crisi no ens abandonen. És cert que hem reconduït excessos de deute privat; que, de l’ocupació perduda, s’han recuperat gairebé 2,5 milions; que el PIB, el consum i la inversió en béns d’equipament superen ja els nivells del 2007; que les exportacions estan en màxims històrics; i que s’ha reconduït el crèdit a la construcció i l’excessiu pes d’aquell sector en activitat, ocupació i inversió. No està malament, encara que queda camí per recórrer: en VAB industrial o en llocs de treball encara necessitem uns anys. A l’eurozona també s’han corregit moltes disfuncions: avui disposem del MEDE, de la Unió Bancària i d’un Banc Central que actua com si fóssim una entitat política federal. Fent la vista enrere, cal congratular-se: davant la catàstrofe de la Gran Recessió, no està gens malament l’aconseguit.
Però en l’àmbit de la inflació continuem ancorats en el passat, amb creixements allunyats del 2%. El preocupant de la seva dinàmica és el llarg període en què es prolonga i les dificultats del BCE en aconseguir situar-la, com és el seu mandat, a prop d’aquell 2%. Així, la mitjana 2013-2018 d’augment de l’IPC de l’UEM ha estat d’un míser 0,9%, encara que el 2018 (1,8%) va presentar una millora que no sembla que s’hagi de sostenir. Això explica l’ús de l’ampli arsenal desplegat pel BCE: tipus a zero, cobrament del 0,4% pels dipòsits de la banca, crèdits a llarg termini al sistema financer (les TLTRO) i compra massiva d’actius, bàsicament públics, fins als 2,6 bilions (amb B de Barcelona) assolits el desembre del 2018.
Malgrat això, en l’aspecte crític del creixement dels preus, el BCE no aconsegueix redreçar la situació. I ahir, en la reunió del Comitè de Govern del BCE a Vílnius, les notícies tampoc no van ser particularment estimulants.
Reneix el fantasma de la deflació i la japonització de l’economia: esperem no arribar-hi
Després de la caiguda de l’IPC de l’àrea el mes de maig (de l’1,7% d’abril a l’1,2% de maig i, per a la inflació subjacent, de l’1,3% al 0,8%), les perspectives no són positives: avenços continguts el 2019 (1,3%), 2020 (1,4%) i 2021 (1,6%). Amb això, de nou reemergeix a l’horitzó el fantasma de la deflació i la possible japonització de l’eurozona. Esperem no arribar-hi.
És cert que les incerteses geopolítiques, la guerra comercial sinoamericana, el Brexit i altres factors estructurals (canvis demogràfics, globalització o distribució desigual de la renda, entre d’altres) han reduït el creixement de la UEM i, amb ell, l’augment dels seus preus. Però, siguin quines siguin les raons, el rellevant és la seva dificultat perquè creixin al voltant del 2%. S’expliquen, per això, les mesures que va avançar ahir Draghi: posposar una altra vegada, ara fins al primer semestre del 2020, un possible augment de tipus i confirmar que, si cal, tornarà la compra d’actius. En suma, un any més esperant Godot, el d’un creixement dels preus que ens allunyi per fi de la deflació i les seves nefastes conseqüències.