“Qui et men­teix et mi­ra als ulls i no se sent in­cò­mo­de”

La Vanguardia (Català) - - LA CONTRA - LLUÍS AMIGUET

Em vaig doc­to­rar en Po­lí­ti­ques, pe­rò m’he es­pe­ci­a­lit­zat en llen­guat­ge no ver­bal i si­ner­go­lo­gia, per­què la vi­da avui es gra­va en mi­li­ons de cà­me­res. Soc un fran­cès, ca­sat amb una ca­na­den­ca. Pu­bli­co ‘El llen­guat­ge de la se­duc­ció’ i col·la­bo­ro amb l’Ins­ti­tut Es­pa­nyol de Si­ner­go­lo­gia

Quins són els er­rors co­muns del llen­guat­ge no ver­bal? És ha­bi­tu­al in­ter­pre­tar-lo er­rò­ni­a­ment. Per exem­ple, cre­uar els bra­ços no és tan­car-se. Hi ha ma­ne­res de cre­uar-se de bra­ços que de­no­ten ober­tu­ra.

Com?

Si avan­ça el cos qu­an cre­ua els bra­ços, ex­pres­sa in­terès pel seu in­ter­lo­cu­tor. En una tau­la, cre­uar els bra­ços da­vant qui par­la i avan­çar el cap de­no­ta que vol es­col­tar-lo.

Pe­rò el llen­guat­ge no ver­bal no és, com el ver­bal, di­fe­rent en ca­da cul­tu­ra?

És cert que en ca­da cul­tu­ra hi ha ges­tos pro­pis i in­tra­du­ï­bles, pe­rò són comp­tats.

Com ho sap?

M’he de­di­cat la me­va vi­da a es­tu­di­ar-los. El meu pa­re era un en­gi­nyer que amb prou fei­nes par­la­va: in­ter­pre­ta­va els seus ges­tos. Em vaig lli­cen­ci­ar en Dret i em vaig doc­to­rar en Po­lí­ti­ques amb una te­si so­bre pre­sa de de­ci­si­ons i vaig ana­lit­zar cen­te­nars de de­bats po­lí­tics.

Di­uen més els ges­tos que el po­lí­tic?

Em van fas­ci­nar. I ja som a l’era del llen­guat­ge no ver­bal: els meus ví­de­os es ve­uen cent ve­ga­des més que els meus lli­bres i ca­da ve­ga­da hi ha més cà­me­res a tot ar­reu. A la Xi­na s’exa­mi­na

els alum­nes per ví­deo per afi­nar la no­ta.

Pe­rò la se­mi­ò­ti­ca dub­ta que els ges­tos es pu­guin co­di­fi­car com si fos­sin fra­ses.

Doncs exis­teix un llen­guat­ge del cos uni­ver­sal i té la se­va sin­ta­xi.

Hi ha un co­di no ver­bal o molts?

N’hi ha un de pre­ver­bal: can­vi­em de postu­ra a la ca­di­ra abans de dir no; un al­tre de co­ver­bal: mo­vem el cap qu­an afir­mem o ne­guem; i un ter­cer de post­ver­bal: en­con­gir-nos d’es­pat­lles des­prés de dir una co­sa per re­a­fir­mar-la.

No sé si ai­xò do­na­ria per a un dic­ci­o­na­ri uni­ver­sal de llen­guat­ge no ver­bal...

Mi­ri: aquí té la me­va apro­xi­ma­ció de 1.200 sig­nes a di­ver­sos co­dis que com­bi­nem.

Tam­bé de­pe­nen de ca­da si­tu­a­ció?

Per ai­xò els com­bi­nem. Per exem­ple, qu­an una per­so­na par­la da­vant d’una al­tra es­tan en mo­de mi­rall i la que el con­tro­la és qui par­la.

És per­què ac­tu­en les neu­ro­nes mi­rall?

Aques­tes neu­ro­nes no sem­pre es­tan ac­tu­ant. Qu­an es­tem en con­flic­te o des­a­cord amb al­gú les in­hi­bim. Els po­lí­tics en un de­bat s’es­for­cen a no uti­lit­zar-les, per evi­tar em­pa­tit­zar.

I en una es­ca­la­da d’en­fron­ta­ment?

En una ba­ra­lla de car­rer hi ha una evi­dent si­me­tria en el llen­guat­ge no ver­bal per res­pon­dre a ca­da ame­na­ça amb una de més gran.

I qu­an al­gú men­teix? Com es pot de­tec­tar? Les men­ti­der es­tra­tè­gi­es són fa­lli­des. més uti­lit­za­des Per­què per qui de­tec­tar ha de­ci­dit el men­tir men­tint. sí que et mi­ra als ulls i se sent cò­mo­de

Per què de­ci­deix ar­ris­car-se tant?

Per­què que con­tro­la. no s’ar­ris­ca: La in­co­mo­di­tat és una es­tra­tè­gia i l’an­si­e­tat, de­li­be­ra­da en can­vi, El men­ti­der so­len in­di­car és im­pas­si­ble sin­ce­ri­tat. i se­gur?

El men­ti­der aquest no sis­te­ma. es po­sa En ver­mell, can­vi, qui per­què és sin­cer blo­que­ja i tí­mid Al­gun dub­ta­rà, al­tre s’en­ro­jo­la­rà truc per an­ti­ci­par-nos? i no mi­ra­rà als ulls.

Si seu plan­te­ja in­ter­lo­cu­tor un as­sump­te en una ca­di­ra con­flic­tiu, amb fa­ci bra­ços seu­re i ob­ser­vi’l: el qu­an adop­ti una po­si­ció in­tran­si­gent s’in­cli­na­rà a la dre­ta i si és més fle­xi­ble i re­cep­tiu da­vant les se­ves pro­pos­tes, ani­rà, en can­vi, in­cli­nant-se cap a l’es­quer­ra.

Fun­ci­o­na am bho mes i do­nes?

En co­mu­ni­ca­ció no ver­bal aques­ta opo­si­ció no és per­ti­nent. De­pèn de ca­da in­di­vi­du: hi ha ho­mes amb una co­mu­ni­ca­ció molt fle­xi­ble i adap­ta­ti­va i do­nes du­res i rí­gi­des.

Com els dis­tin­geix?

Els ho­mes i do­nes fle­xi­bles i em­pà­tics in­cli­nen el cap als cos­tats qu­an es­col­ten.

Qües­tió de je­rar­quia?

Tam­bé. Qui es creu su­pe­ri­or en una con­ver­sa ten­deix a ai­xe­car les mans al mou­re-les per so­bre de les del seu in­ter­lo­cu­tor.

Com un go­ril·la qu­an es col­pe­ja el pit?

Som pri­mats, sí, i tam­bé qu­an ens ex­pres­sem sen­se paraules. Ja hi ha es­tu­dis dels anys se­tan­ta que de­mos­tren que els caps so­len ai­xe­car més les mans al par­lar que els seus sub­or­di­nats. Po­sar els bra­ços com nan­ses, als malucs, és una al­tra po­si­ció de do­mi­ni.

I per ex­pres­sar sub­mis­sió, què faig?

És fà­cil: se­guei­xi el seu ins­tint. En­con­gei­xi’s i ajun­ti les mans per so­ta de les del seu su­pe­ri­or.

És di­ver­tit adop­tar aques­ta postu­ra i eme­tre, en can­vi, un mis­sat­ge do­mi­nant. Per­què el cos diu tant com les paraules i la con­tra­dic­ció pot ser hi­la­rant.

I qu­an dub­tem?

La per­so­na que dub­ta ten­deix a ar­re­glar-se la ro­ba: apu­jar-se els pan­ta­lons, redre­çar-se la cor­ba­ta, es­ti­rar-se la ca­mi­sa... I les do­nes es po­sen el ca­bell per dar­re­re de les ore­lles.

Més con­sells per apren­dre a par­lar bé sen­se paraules?

Afe­gei­xi èm­fa­si al que diu sen­se dir ni una pa­rau­la de més. L’en­ten­dran més bé.

Com?

Per ex­pres­sar un no ro­tund cal gi­rar el cap a l’es­quer­ra amb ener­gia pri­mer per mos­trar l’ull dret. Si, en can­vi, el seu és un no in­de­cís que po­dria ser un sí, el cap gi­ra pri­mer a la dre­ta per mos­trar l’ull es­quer­re. Ho fem ha­bi­tu­al­ment de ma­ne­ra in­cons­ci­ent. I se­gons aquest mo­vi­ment, els al­tres in­ter­pre­ta­ran el seu grau de ne­ga­ció.

DANI DUCH

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.