Ed Sheeran
CANTAUTOR
Ed Sheeran va congregar ahir a l’Estadi Olímpic de Montjuïc 60.000 espectadors, que havien esgotat les entrades en molt poc temps. Al cantautor britànic, només amb la seva guitarra, no li cal parafernàlia per assolir la màgia.
Més de 60.000 incondicionals no van dubtar, ahir a la nit, a enfilarse a la muntanya de Montjuïc, fer unes de cues respectables, pagar uns preus exagerats per begudes i teca i algun inconvenient més a fi de poder degustar Ed Sheeran. Per expressions facials majoritàries, coreu de temes en to himne i, en general, un bonrollisme atmosfèric unànime, no hi ha dubte que tot l’anterior va valer la pena.
I és que el cantautor britànic va tornar a demostrar que és un d’aquells fenòmens que apareixen en l’escena de la música popular realment fascinant. I tan sols cal remetre’s a una comparació ben propera: si fa dos anys el pèl-roig més cèlebre ara mateix de la música planetària omplia el Palau Sant Jordi amb les xifres de rigor (entre 15.000 i 17.000), ahir el mateix protagonista congregava aquesta xifra marejant al començament. I el més sorprenent, o més admirable, o més incomprensible –segons amb quins ulls es miri el que fa el subjecte– de tot això és que la matèria primera de les dues assistències és la mateixa.
I no havien d’estar gaire errats, aquests 60.000 incondicionals entregats, perquè ara com ara Sheeran és un dels artistes del circuit que més diners s’embutxaquen cada vegada que surt a cantar. I, altra vegada, això passa perquè els seus concerts no són sinònim d’immensos, sofisticats i espectaculars desplegaments de recursos, efectes i llums. En absolut: un escenari de proporcions convencionals –també cal tenir en compte la gran amplada de l’Estadi Olímpic, de tons blavosos, bona sonorització i llums estrictament eficaços. És a dir, una cosa molt semblant al que es va veure al Palau Sant Jordi fa dues temporades, sense coreografies d’impacte, jocs d’artifici ni crepitants recursos vacus.
I això és el que va passar ahir a la nit al Lluís Companys. Perquè el noi britànic va sortir a un quart de deu de la nit –segurament esperant que les riuades d’aficionats anessin entrant a l’estadi–, somrient, armat amb la seva empatia i la seva guitarra, vestit de manera corrent i amb les seves cançons com a principal munició letal. Va caminar des del darrere de l’escenari entre la cridòria de l’afició que el veia a través de les pantalles gegants, Sheeran semblava això des del segon zero: un més dels nostres, un jove amb els cabells desordenats i barba com molts dels presents, amb la seva samarreta verda, texans, vambes i abundants tatuatges als braços.
Tornava a Barcelona –ciutat a la qual fa uns anys va dedicar cançó farcida de tòpics guiris, i que lògicament va cantar entre la gresca col·lectiva–, encara en el marc de la gira del que fins ara és el seu últim àlbum, Divide . Va recalcar, en un moment de la nit, que està enllestint el seu molt pròxim disc Nº 6. Collaborations
Project, que inclou una col·laboració amb Justin Bieber, I don’t
care, convertida en èxit vital i que ahir a la nit també va interpretar.
El seu concert va arrencar com tot el que fa, amb una senzillesa desarmant: una simple estripada guitarrera i l’aclamat Castle on the hill, que els presents se sabien de memòria. A mitja cançó, un fugaç “Bona nit, Barcelona” per trencar potser un gel que ja estava fos des del començament. Després de finalitzar va explicar que, al llarg de les dues hores que havia de durar la vetllada, tota la música que sonaria era en directe, malgrat que ell estigués sol, ja que la tecnologia doblaria la veu, la guitarra, els seus cops a tall de percussió. I la tecnologia va respondre a la perfecció.
Tenia pressa per descarregar més cançons, i caram si ho va fer: a continuació va brodar la molt fornida i accelerada Eraser, amb rapeig inclòs i ecos que augmentaven la dimensió sonora de la cançó. Encabat, un altre sorbet d’aigua, dir que Barcelona és una ciutat fantàstica, que el d’ahir a la nit seria el concert més populós de tota la gira europea, i recordar que fa només deu anys tocava en clubs londinencs davant tan sols cinc persones... i que moltes de les cançons que ahir a la nit sonarien a la capital catalana ja les tocava en aquells locals de la capital britànica. Tot seguit va atacar The A Team encara amb llum de la tarda, un fet que no va ser obstacle perquè milers de llums dels mòbils del públic l’acompanyessin, en una bonica coreografia lluminosa.
En fi, una festa col·lectiva sense pausa, amb una fluida i admirable complicitat amb el públic, amb predomini femení i de segment adolescent-juvenil però que arrossegava nombrosos nòvios, marits, amics i mares.
Durant dues hores i només amb empatia i la seva veu i guitarra, Sheeran va arrasar amb la senzillesa com a arma