Històries que ja no escriuré mai

Les històries són com els cossos: unes les acabes escrivint i d’altres se t’escorren dels braços. De res no serveix haver conservat, en algun calaix, el bloc en el qual vas prendre notes. És com conservar, anotat en algun paper doblegat, l’e-mail del cos que no vas arribar a abraçar. Difícilment serà el mateix. No és igual descriure un cementiri trencat el mateix dia en què has tocat les làpides que fer-ho uns anys després: alguna cosa es perd en el temps. Alguna cosa. O tot. Com la respiració abans del combat que el reporter rus Vasili Grossman sentia a Stalingrad: “Aquell desig no viu en els pensaments, és més fort que el pensament; existeix en la respiració, en les aletes del nas, als ulls, als músculs, en l’hemoglobina de la sang que devora àvida l’oxigen”.

No et devora l’oxigen de la sang amb la mateixa avidesa quan camines pel cementiri que quan el recordes.

A més, he perdut el bloc on vaig anotar el que sentia.

Els humans enterrats en aquest cementiri semblaven, quan eren vius, sortits d’un conte dels germans Grimm. Els

camperols, nens inclosos, portaven amples barrets de copa negra, alta, sorprenentment alta.

Eren catòlics i posaven figuretes de tigres i feres salvatges al pessebre de Nadal. La seva llengua era l’alemany: la comunitat alemanya que vivia més a prop de la Mediterrània. I han desaparegut com ha desaparegut el bloc on vaig anotar el que vaig sentir davant les seves sepultures.

La seva història comença el 1350, quan el comte Otó VI d’Ortenburg va poblar amb camperols de Turíngia el boscós ducat de Krain. El ducat era al sud de l’actual Eslovènia i aquests alemanys –els gottscheer– van viure durant sis segles en pau amb els eslaus que els envoltaven. Fins al 1941. Aquell any, ells, estudiats amb lupa com una raresa etnològica, es van fondre.

Va passar que la Itàlia feixista i l’Alemanya nazi van ocupar Eslovènia i van decidir repartir-se-la. Les valls i boscos gottscheer quedaven a la part italiana. Roma i Berlín van decidir recol·locar aquest delicadíssim brodat alemany a la part alemanya. Van prometre que cada família ocuparia l’espai que abans era propietat de tres famílies eslovenes. Se’n van anar lliurement. Trens especials van traslladar els habitants de 170 pobles i la ciutat de Kocevje.

I va passar que els alemanys van perdre la guerra. La destrossa dels partisans de Tito a una cultura d’arrel sacra i la dispersió cap a Àustria els van diluir. I alguna cosa distingeix el buit que han deixat del buit que, per tot Europa, van deixar altres comunitats i minories alemanyes: els gottscheer no van poder dir mai que van ser expulsats perquè ells mateixos, per pròpia voluntat, van decidir anar-se’n. I la Iugoslàvia titista va acabar de fixar l’espectre al declarar part del territori zona militar. Ningú no va tocar res i queden les ruïnes de pobles i esglésies, amb arbres creixent sobre els campanars.

Els seus boscos són espessos: d’allà venen els óssos que repoblen el Pirineu. Els arbres han anat devorant les tombes i els fruiters d’una gent tocada amb barrets de copa alta, sorprenentment alta. Que posaven feres salvatges al pessebre. I que van tallar una llagosta de fusta que, predicant des de la trona d’una església barroca, aixeca amb les pinces una creu.

He perdut el bloc on vaig prendre notes, i amb ell he perdut les impressions que vaig tenir al caminar pel cementiri mastegat pel bosc. Només recordo la làpida caiguda d’un nen i el número set, però no sabria dir amb prou certesa si el nen va morir l’any 1907 o tenia set anys quan va morir. I recordo que vaig imaginar el nen acostant la figureta d’un tigre cap al nen Jesús.

Però això no canvia gran cosa: el meu bloc segueix desaparegut i el nen, mort.

Un altre reportatge que no vaig arribar a escriure el vaig trobar al sud de Kosovo. Se’m va aparèixer en plena guerra: de sobte, una dona vestida d’un altre segle, d’un altre mil·lenni. Barrejades en una sola figura, una princesa bizantina i una camperola guatemalenca. I a Europa. El més vistós no era el seu cabell llarg i tenyit de negre intens, ni el seu tocat, ni l’espectacularitat de les seves teles: era la fusta que portava lligada a la cintura, incorporada a la seva roba. Com si fos una extremitat més del seu cos.

El noi albanès amb qui viatjava va veure la meva cara de sorpresa. “És una dona hasi”, em va dir.

Un parell d’anys després de la guerra em vaig apropar a les valls hasi. Volia convertir-les en un reportatge. Vaig anotar moltes coses en un bloc que encara conservo. Que a la fusta li diuen kollan i serveix perquè les dones transportin amb comoditat gerres d’aigua, el nadó amb bressol inclòs, per carregar el que sigui. Que els hasi viuen sota la muntanya Pashtrik, entre Albània i Kosovo. Que, com la resta d’albanesos, n’hi ha de musulmans i de catòlics. Que molts van ser islamitzats tardanament, al segle XIX, i que hi ha famílies amb uns cosins catòlics i d’altres musulmans.

Vaig anotar que només les dones del vessant kosovar utilitzen el kollan, i que només les hasi musulmanes porten aquesta al·lucinant fusta lligada a la cintura.

El kollan em sembla avui un jou. Però llavors no ho vaig pensar. No tinc anotada la paraula jou al meu bloc. Només fascinació. M’hauria això d’inquietar? És el kollan un jou? O és una eina que facilita l’esforç que ha de fer la dona?

Anys després, no s’escriu el mateix. Ni tan sols un dia després no es trien les mateixes paraules. Però tampoc això no canvia les coses. Quan vaig viatjar a les valls dels hasi, quedaven molt poques dones que sortissin de casa amb el kollan. Avui, cap no s’ha de lligar ja la fusta a la cintura.

Al bloc tinc anotat el que em van anar explicant per les seves coarques. El nom d’un i. I coses que em lt boniques. antic, hasi l, genuí. I a una imatge ara intento, t recordar

“Dona hasi nt n BMW”. Em costa de trobar en el pensament l’escena d’aquella dona lligada a un kollan baixant del cotxe bavarès. En conservo un record vague, massa borrós.

Si intentés, amb el que tinc anotat al bloc, escriure avui aquesta història em quedaria un text sense respiració.

Sense aquesta tremolor tan difícil de definir que Grossman situa a les aletes del nas, als ulls, als músculs.

Portaven barrets de copa sorprenentment alta i van desaparèixer com el bloc on vaig anotar les seves tombes