Una nacionalista amb sentit d’Estat
ANA ORAMAS La diputada de Coalició Canària des de fa dotze anys ha estat un suport clau en les legislatures de Zapatero i Rajoy
Quan dimecres va tornar al Palau de la Zarzuela per a les consultes amb el Rei, la seva ment va volar al 1968, quan ella, Ana Oramas (Santa Cruz de Tenerife, 1959), amb nou anys, va conèixer Joan de Borbó. De família molt monàrquica, al menjador de casa el seu avi hi havia una foto de Joan de Borbó i una altra de la seva dona, Mercedes. Durant la dictadura de Franco, per a ells el Rei era Joan de Borbó, i en un viatge que el comte de Barcelona va fer a Tenerife, organitzat pel seu oncle Leoncio, alcalde de Santa Cruz, va assistir a un dinar a casa de l’avi d’Oramas, en què van participar republicans, socialistes i comunistes. L’endemà la nena va voler presumir a l’escola de monges franceses dient que el rei era a casa seva. “A Espanya no hi ha rei”, va ser la resposta de les monges. “Que sí, que és a casa meva”. “Que no hi ha rei”. Va acabar castigada: a Espanya no hi havia rei.
No va ser l’única vegada. Joan de Borbó va tornar a casa del seu avi deu anys després, el 1978, quan va renunciar als seus drets dinàstics a favor del seu fill Joan Carles. Per això, quan aquest va abdicar a favor de Felip VI, ella va saber perfectament què suposa això per a un monàrquic i va tenir el privilegi de ser una de les 40 persones que van assistir a l’acte d’abdicació.
D’aquelles experiències li queda un sentit d’Estat que ha aplicat en moments difícils. “Aquest país no ens agrairà mai a Duran Lleida i a mi el que vam fer aquell estiu del 2011 quan vam evitar la caiguda d’Espanya i la intervenció de la nostra economia”, assegura. Havia d’aprovarse el pla de retallades de 10.000 milions: abaixar el sou als funcionaris, congelar pensions. Zapatero estava tranquil, recorda, Merkel li havia garantit que el PP s’abstindria, però 48 hores abans el Partit Popular canvia i decideix votar no. Duran i Lleida parlava amb Artur Mas i ella amb Paulino Rivero, els seus presidents, que coincidien a afirmar que la intervenció seria dramàtica per al país. “Ens va guanyar el sentit d’Estat”. Van donar suport a les retallades malgrat el cost polític que sabien que pagarien, i van pagar.
Oramas reconeix que és manaire. És la més gran de deu germans. Així ho justifica. Quan tenia sis anys ajudava la mare a donar biberons i canviar bolquers. Això va imprimir el seu caràcter: “Et fa ser generosa, compartir”. Parla amb afecte d’aquella època, dels seus germans, els seus pares, però no tot va ser bo. Amb cinc anys va tenir una malaltia semblant a la leucèmia, púrpura, i va estar-se un any a casa, sense anar a escola. Allà es va fer forta i va adquirir una afició que encara l’acompanya: la lectura.
La seva vida canvia als 17 anys després d’entrar a la universitat, amb la democràcia acabada d’estrenar. Es matricula a Econòmiques. El seu pare era economista i ella va voler seguir els seus passos només per una raó, no hi havia facultat d’Econòmiques a Tenerife, i era una manera de sortir de l’illa. Va lluitar per aconseguir-ho, però el destí no es va posar de part seva i aquell any es va obrir la facultat d’Econòmiques. No va poder dir que el que volia era anar-se’n a fora. Va preparar unes oposicions –la situació econòmica dels seus pares no era gaire pròspera– i es va fer funcionària al matí i estudiant a la tarda.
Ja apuntava maneres perquè només d’arribar l’escullen delegada de primer curs: manifestacions, vagues, assemblees. Els seus amics són gent amb sensibilitat política. El seu primer nòvio era del PSP de Tierno Galván, i el següent d’UCD, i es va afiliar a les joventuts de Suárez. Als 19 anys era secretària d’organització. El seu homòleg estatal era Javier Arenas, i quan aquest viatjava a les Canàries acabaven en una discoteca. Tots menys ella, que les tenia prohibides. Havia d’estar a casa a dos quarts d’onze de la nit. Va enganyar el seu pare dient que anava a estudiar a casa d’una amiga, i s’hi quedava a dormir, per trepitjar la discoteca amb Arenas.
Va acabar la carrera amb 21 anys i bones notes i va trobar feina a la flamant Societat de Garanties Recíproques, que va dirigir amb 25 anys. Ja estava en política. UCD s’havia dissolt i eren els inicis de Coalició Canària. Manuel Hermoso necessitava una dona a la seva llista i li va demanar que s’hi afegís però perquè no havia de sortir. Però va sortir i la van nomenar regidora de Carnestoltes, fet que la va fer molt coneguda. També és l’única dona del consell d’administració i de l’executiva de Caja Canarias. Ara que ha presidit al Congrés la comissió d’investigació del sistema financer, ha entès moltes coses del que passava.
La seva carrera fa un gir quan la Caja li fa una oferta per ser administradora judicial d’un grup empresarial i li ofereixen tres anys de sou. No ho va dubtar. Fruit de la inconsciència, pensa ara, perquè era el grup de John Palmer, el mafiós britànic cervell del robatori del segle el 1983, quan va aconseguir 5.000 milions de lliures. Va viure aquell any amb dos policies a la porta de l’habitació del seu hotel .
Va tornar a la política al Parlament canari, com a viceconsellera al Govern regional i va ser elegida alcaldessa de La Laguna. Fins que va arribar al Congrés. De la seva etapa a Madrid es queda amb els debats per a la reforma constitucional a la Comissió presidida per Alfonso Guerra i que va compartir amb Jauregui, Batet, Federico Trillo, Sáenz de Santamaría, Duran Lleida. “Un luxe”.
No tot han estat moments agradables. Encara se li trenca la veu quan recorda que el dia de l’enterrament del seu pare ella va haver d’estar a Madrid per votar els pressupostos de Rajoy. Sense el seu vot no sortien. Una altra vegada el sentit d’Estat.
Amb 19 anys estava a la UCD i explica que quan Javier Arenas anava a les Canàries acabaven a la discoteca