Mercadeig
Després farem el de sempre. Parlarem de la desafecció dels ciutadans amb els seus representants públics, ens lamentarem de la crisi de la política i ens preguntarem on varen quedar aquelles il·lusions que dibuixaven una filosofia renovada anomenada, eufemísticament, nova política.
Les il·lusions, però, s’han esfumat en mans dels il·lusionistes que, una altra vegada, han usat nous conceptes per repetir vells esquemes, eternament atrapats en la roda dels vicis de la vella política. I si la desafecció retorna, si més no en les capes socials que havien cregut en les noves maneres, no serà perquè hagin fracassat les fórmules, sinó perquè han estat traïdes pels que havien de fer-les efectives. Crec que aquest ha de ser el sentiment de molts dels votants i seguidors de l’univers Podem, els diversos planetes del qual s’estan desfent cegats pel sol que els il·luminava. L’esperit del 15-M que va omplir places públiques amb càntics de nou temps s’ha esvaït sota la capa dels líders messiànics, les guerres de poder, el nepotisme i la incapacitat de complir les promeses adquirides, allà on han aconseguit governar. Tal vegada amb l’única excepció de la ciutat de Madrid, l’únic lloc on crec, sincerament, que s’ha pogut
observar una altra manera de fer política. Però més enllà de l’illa Carmena –altrament allunyada de la constel·lació Iglesias–, el fracàs de la nova política encarnada pels podemites i comuns és força indiscutible. I, si m’ho permeten, ho dic amb certa sensació de fracàs, perquè, si més no, semblaven els únics interlocutors amb l’indepedentisme que quedaven. Però, volent ser tan diferents, han acabat repetint misèries internes dels partits clàssics, unes misèries que els estan devorant.
A Barcelona, la degradació té connotacions pròpies. D’entrada, perquè la nova política ha representat, fonamentalment, una pèssima gestió pública, més improvisada que pensada, i que ha comès errors gruixuts que han lesionat les perspectives econòmiques de la ciutat. No només no s’han resolt els problemes endèmics, sinó que se n’hi han afegit de nous. Però on la nova política sembla degradar-se definitivament és en el mercadeig pel poder, tan indissimulat que ni tan sols han aconseguit trobar un camuflatge argumental mínimament sòlid. Els comuns, amb Colau al capdavant, han acceptat un axioma indecent: la imposició d’un cordó sanitari contra un partit democràtic. Si Colau és alcaldessa, no ho serà per la lògica dels acords, sinó perquè haurà aprofitat el bullying polític que ha imposat el PSC a l’independentisme. És a dir, serà alcaldessa perquè s’haurà aprofitat de la censura ideològica, l’haurà assumida i, amb la seva acceptació, l’haurà blanquejada. I, a més, ho farà amb els vots de tots aquells que ella mateix havia assegurat que menyspreava. Lincoln va dir que un dilema és un polític tractant de salvar les seves dues cares alhora. Un dilema ideològic i una vergonya ètica.
Si és alcaldessa, ho serà perquè s’haurà aprofitat del ‘bullying’ polític del PSC a l’independentisme