‘La Vanguardia’ i jo

Som mallorquí, una de les poques coses que no puc evitar encara que volgués. El meu primer contacte amb La Vanguardia va ser de molt petit quan anàvem els cosins a ca la tia Maria, casada amb un aragonès amb anys a Barcelona, on, damunt una tauleta, reposava sempre un diari molt més gruixat dels que rodaven per ca nostra. Per arribar al segon contacte amb el diari m’he de situar a la Barcelona dels anys setanta on vaig estudiar la carrera de missèr. A l’època, el diari mantenia el seu pes i era molt conegut entre els universitaris de fora, sobretot per la magnífica secció d’anuncis de pisos de lloguer. Seria injust oblidar la seva justificada anomenada, de la qual ja gaudia, d’oferir la millor i més completa secció d’internacional.

Passaren anys de contactes esporàdics i seguiments selectius d’algunes notícies o articles de fons. Però el darrer i definitiu contacte amb el diari fou com una fletxada tardana conseqüència de dos factors i una causa. Un factor seria la comoditat que ofereix internet i l’altre, el dol que sent de veure Barcelona, i per extensió Catalunya, en una situació tan dramàtica, com si a un amic molt estimat li haguessin diagnosticat una greu malaltia. Tanmateix, la causa primera de la meva actual preferència pel diari, a més de la satisfacció que sent de ser informat amb rigor i alta qualitat literària, és l’efecte de benestar moral, intel·lectual i cultural de la seva lectura en aquests temps on imperen el mal humor, la superficialitat i la brega.

RAFAEL MIQUEL OLIVER Palma