El rei de la transició
Joan Carles I ha adreçat al Rei, el seu fill, una carta en la qual li comunica la decisió de posar fi a la seva participació en actes públics com a rei emèrit. La data és simbòlica –cinc anys després de l’abdicació–, i el to de la carta, d’una certa solemnitat, evidencia que és una decisió meditada que posa fi a la trajectòria pública de Joan Carles I. En principi, no és moment per assajar un balanç de la seva aportació sens dubte transcendental a la història d’Espanya. Es va escriure molt al temps de la seva abdicació, i cal agafar més perspectiva per esbossar intents valoratius de més abast: la fecunditat dels treballs d’ahir depèn, en gran manera, de la resolució dels conflictes d’avui. Però atesa la situació política d’emergència en què es troba Espanya per l’acció concurrent d’uns secessionistes radicals i d’uns populistes sectaris, resulta oportú rememorar l’aportació essencial de Joan Carles de Borbó a la pau i el benestar dels espanyols: el seu impuls a la transició, un moment crític que desembocà en la instauració de la democràcia.
La transició no va ser fàcil. La sortida d’una dictadura implantada després d’una Guerra Civil mai no ho és. A més, tot havia canviat a Espanya durant els gairebé quaranta anys que durà el franquisme. El 1971, el general americà Vernon Walters –enviat per Nixon– es reuní amb Franco. Segons el
seu testimoni, aquest li digué: “Jo he creat certes institucions, ningú no pensa que funcionaran. El príncep serà rei, perquè no hi ha cap altra alternativa. Espanya anirà lluny pel camí que desitgen vostès, els anglesos i els francesos: democràcia (...) Hi haurà grans bogeries però cap d’elles no serà fatal per a Espanya (...) perquè jo deixaré una cosa que no vaig trobar a l’assumir el govern d’aquest país fa quaranta anys: la classe mitjana espanyola. Digui al seu president que confiï en el bon sentit del poble espanyol, no hi haurà cap altra Guerra Civil”. Una cosa semblant li digué molts anys després el rei Joan Carles a José Luis de Vilallonga: “Jo vaig heretar un país que havia conegut quaranta anys de pau (...), durant aquests quaranta anys es va formar una classe mitjana poderosa i pròspera, una classe que pràcticament no existia al final de la Guerra Civil. Una classe social que en poc temps es va convertir en la columna vertebral del meu país”. I sobre aquesta base es construí l’edifici de la transició. La pregunta de per què els procuradors de les últimes Corts franquistes es van fer l’harakiri només té una resposta: el país havia canviat tant que la majoria no creia possible que el franquisme subsistís sense Franco. I fou llavors quan l’acció persistent i hàbil del rei Joan Carles va resultar decisiva. Així, Pablo Iglesias reconeix a les seves converses amb Enric Juliana i després d’una dura crítica personal a Joan Carles que aquest “va aconseguir convertir-se en una figura necessària per a l’estabilitat d’un sistema polític que interessa tothom. Interessa la dreta, però també el PSOE (...) Durant la transició (...) va fer passos intel·ligents. Quan se’n va anar als Estats Units i va fer aquella entrevista en la qual va dir: ‘Soc el rei d’una república’, va fer servir una fórmula (...) enormement eficaç per identificar-se a si mateix i la mateixa
És oportú rememorar l’aportació essencial de Joan Carles de Borbó a la pau i el benestar dels espanyols
monarquia amb la democràcia”. En realitat, arribat el moment de la veritat, el rei Joan Carles va entendre –com observà amb encert Hugh Thomas– que, més que successor de Franco, havia de ser l’hereu de la monarquia liberal i parlamentària que encarnava el seu pare, Joan de Borbó.
I això és el que explica que, en aquell moment, Joan Carles no fes costat als tecnòcrates, que creien que les presses eren negatives, i busqués el suport dels reformistes del règim, que, juntament amb l’oposició democràtica al franquisme i els democristians, van protagonitzar la transició. Fraga va saber veure-ho: “Ells (els tecnòcrates) creien que, tirant endavant la seva reforma administrativa i econòmica, serien el govern que succeiria Franco; i potser hauria estat així si hagués viscut Carrero Blanco”. Però no va succeir d’aquesta manera, i el cert és que –com escriu Tom Burns– Joan Carles no va voler governants en el seu regnat que portessin “plom franquista a les ales”.
Han passat molts anys i, avui, l’extrema esquerra afirma que la transició es va basar en un pacte d’oblit, i qüestiona així mateix el principi monàrquic com a factor de continuïtat del sistema polític a Espanya. Però va ser just al contrari: la transició fou possible a causa que la història –la terrible història de la qual veníem– no es va oblidar, i es va buscar la transacció i el pacte.
Ningú no volia repetir els errors del passat; i aquí rau l’excepcionalitat de la transició: aconseguir la democratització d’una dictadura institucionalitzada mitjançant les seves pròpies lleis. El rei Joan Carles va ser clau per aconseguir-ho. Va tenir clar que –com va dir Jaume Balmes– “la realitat no pot ser eludida pels principis ni pot ser marginada”. Per això serà, ja per sempre, el rei de la transició.