El professor de filosofia
Estranya, la sensació que la teva filla et demani que dediquis la columna de dissabte al seu professor de filosofia. Avui només escrius amb l’esperança que ell et llegeixi. Juanjo és el seu nom. No en saps gaire res més. Va ser aparèixer aquest individu i tot va començar a ser molt estrany. A ella se la notava canviada, com si un àlien se li hagués ficat a dins del cos. Sopant, parlava de Plató. Que si el mite de la caverna. Que si l’engany del que veiem. Que si coneixem perquè recordem... Et vas passar diversos anys dient-li que havia de madurar, que a veure si creixia, però ara semblava que ho havia fet de cop.
La veies deambulant filosòficament per les habitacions, atenta a tots i cadascun dels estímuls de la realitat. Anava, per exemple, a la cuina, agafava un iogurt de la nevera, i se’l menjava intentant establir una reflexió sobre la data de caducitat. En un primer moment vas pensar que la criatura s’havia donat un cop al cap. Però no. Després, que potser s’havia enamorat del profe maduret i intel·lectual, com ara Emmanuel Macron i Brigitte Trogneux. Però tampoc. L’hi vas preguntar, per si de cas. D’aquell sobtat interès per ser més culta calia culpar-ne en Juanjo, sens dubte, i les humanitats.
Va arribar Descartes al segon trimestre. Epicur, al tercer. El plaer, la felicitat, tota la pesca. Llavors va quedar confirmat que aquella mena de deliri, ni era una cosa passatgera,
La culpa del sobtat interès de l’alumna per reflexionar i ser més culta era, sens dubte, del mestre
ni es curava amb un ibuprofèn. Ella volia buscar-li sentit a tot, un perquè. Per què fèiem alguna cosa o per què deixàvem de fer-la, la raó de la política, del que sentim, dels records.
Amb un envit així, un dia, sortint de la feina, vas entrar en una llibreria a la recerca del manual de filosofia per a dummies. Un llibre escrit en el teu idioma que contenia paraules que no vas aconseguir entendre. El cas era interpretar la realitat (o fer-ho veure) davant un plat de pasta i així, cada nit, deixar anar una frase. “La felicitat és no buscar-la” (Sèneca). “Hem d’estar disposats a alliberar-nos de la vida que hem planejat per portar la vida que ens espera” (Campbell). Fins a arribar a Victor Frankl: “No es tracta del que esperes de la vida, sinó del que la vida espera de tu”. Això ha de ser la cultura, vas pensar. Fins que, per fi, es va acabar el curs. Des que en Juanjo ja no flota en l’ambient, els sopars a casa ja no són el que eren. Hi ha una certa sensació d’orfandat. Tu, que a l’edat de la teva filla no vas tenir la sort de tenir aquesta devoció per un mestre, senties una enorme enveja. El professor filòsof li havia ensenyat a mirar. Ves a saber quines coses valen la pena de ser mirades i quines no, traient-li coses de dins que ni ella no sabia que tenia. En definitiva, li havia donat els plànols per escapar-se d’algun dels laberints on et fiques als 17 anys, mentre ell s’esperava pacientment a la sortida. I al final es va descobrir ella: perquè aquell individu ho havia regirat tot i la teva filla ja era una altra. ... “Som el que fem amb el que han fet de nosaltres” (Sartre). Gràcies, Juanjo.