Els falsos dilemes d’Ada Colau
Un terç dels vots dels comuns procedeixen de l’espai sobiranista i condicionen el seu marge de maniobra
Sense l’alcaldia, Colau pot perdre sufragis catalanistes cap a ERC i electors d’esquerra a favor del PSC
Ser o sí ser... alcaldessa. El problema és el preu. Per això la decisió sobre els pactes de govern a l’Ajuntament de Barcelona ha estat turmentant individualment i col·lectivament Ada Colau i BComú, que s’hi juguen no només la continuïtat al capdavant del Consistori, sinó també la pròpia rellevància futura. Al principi semblava que els dilemes es projectaven en el pla de les servituds ideològiques (que solen exigir una cosa semblant a la procreació sense sexe) i morals (on calia esquivar el farisaic principi de la llista més votada). Però, de fet, el principal territori de càlcul està sent l’electoral. Els números, com els cossos en la ciència forense, ho expliquen tot.
El 26 de maig els col·legis electorals de Barcelona van escenificar un exercici de vot dual que retrata la complexa psicologia col·lectiva de la capital de Catalunya. En el camp sobiranista, per exemple, els comicis europeus van reflectir una aposta rotunda per l’anomenat “mandat de l’1 d’octubre”, que en aquest cas va beneficiar el pròfug Puigdemont a costa del reclús Junqueras, que li va cedir 53.000 vots dels 200.000 que havia obtingut a les generals del 28-A. De tota manera, la suma de JxCat i ERC va vorejar els 350.000 sufragis el 26-M.
Tot i això, aquest mateix bloc sobiranista va perdre 50.000 electors en el trànsit entre les europees i les locals (dues urnes separades per tot just uns quants centímetres). I no només això. Mentre que Esquerra sumava gairebé 13.000 paperetes més, JxCat s’esfilagarsava i només retenia un 40% del vot europeu. A més a més, una tercera part del sufragi de Puigdemont va donar suport a les municipals a altres marques independentistes i una altra quarta part fins i tot podria haver travessat la frontera identitària.
En aquesta última conducta està l’origen de les tribulacions postelectorals d’Ada Colau com a capdavantera d’un espai situat en una terra de ningú. D’una banda, el món constitucionalista (PP, Cs i PSC) va reunir pràcticament els mateixos vots a les europees que a les municipals. Això sí, la plataforma de Valls va afegir gairebé 30.000 sufragis a les segones, dels quals un terç procedien segurament del PSC. Però, d’altra banda, els comuns van sumar ni més ni menys que 75.000 vots més entre les europees i les locals. D’on procedien?
La lògica dels números suggereix que entorn de 25.000 d’aquells electors afegits provenien de diverses formacions minoritàries (animalistes, ecologistes, antisistema), però també d’un petit increment de la participació i, fins i tot, d’uns quants del PSC. Però els altres 50.000 només podien procedir de l’espai sobiranista. És a dir, un terç de l’electorat de Colau a les municipals dona suport a l’independentisme en altres eleccions. I dels 100.000 electors restants (una xifra similar a la que obtenen els comuns als comicis al Parlament a la ciutat de Barcelona), els sondejos indiquen que entre un 50% i un 60% s’identifiquen amb l’Estat federal, una mica més d’un 25% amb el model autonòmic i menys d’un 20% amb la independència.
Un magma de suports tan heterogeni limita, sens dubte, el marge de maniobra i, més encara, el ventall de pactes. El problema és que qualsevol opció té costos. La clau consisteix a trobar la que els minimitzi, portar-la al centre del debat i aconseguir imposar-la. I aquí entra el context de què parteix Colau. Si cedeix l’alcaldia a ERC per no molestar el votant sobiranista, quins seran els seus actius per intentar recuperar-la d’aquí quatre anys?
No s’ha d’oblidar que, d’acord amb l’últim baròmetre municipal, la gestió de l’alcaldessa sortint registra un empat entre valoracions positives (43%) i negatives (42%). Però, atenció, Trias va perdre els comicis municipals del 2015 amb una valoració positiva (45%) que duplicava les negatives (25%).
L’altre indicador –el record que deixaria el seu mandat– encara és menys lluminós. Un 60% dels barcelonins creuen que la ciutat ha empitjorat durant la gestió de Colau. I només un 25% consideren que ha millorat. I de nou cal assenyalar que Trias va perdre amb uns números molt més favorables: un 37% pensaven que la ciutat havia empitjorat, davant un 30% que opinaven el contrari. De fet, els indicadors de Colau són pitjors que els del socialista Jordi Hereu. En el cas d’Hereu, un 44% creien que Barcelona havia empitjorat sota el seu mandat i un 30% emetien una valoració positiva.
I, finalment, qui capitalitzarà la situació de la ciutat els pròxims quatre anys? Colau pot suposar que Maragall difícilment es presentarà a un segon mandat. Però en qualsevol projecció del futur hi intervé la volatilitat; és a dir, la rapidesa amb què canvien les preocupacions, les percepcions i la mateixa realitat.
Per exemple, a cavall de la sobtada crisi econòmica, la popularitat d’Hereu va caure fins a 20 punts en pocs mesos, una velocitat de deteriorament que es va veure accelerada per l’eclosió d’un altre problema que ara ha reaparegut: la inseguretat. La preocupació que suscitava aquest tema es va duplicar entre el 2007 i el 2010 i va ser la principal inquietud en diversos baròmetres. I la inseguretat torna a ser la primera preocupació dels barcelonins (amb índexs superiors als que es van registrar amb Hereu), seguida de l’accés a l’habitatge.
Tot i això, l’experiència també reflecteix la fugacitat de les percepcions. El 2007 l’habitatge es considerava un dels dos problemes principals, però tres anys després gairebé no apareixia als sondejos. En aquell cas, la recrudescència de la crisi econòmica va ofuscar aquella temàtica. De fet, el protagonisme de la recessió va arribar fins a tal punt que, ja amb Trias al capdavant del Consistori, la inseguretat i la immigració (que amb Hereu havien vorejat, respectivament, un 20% i un 15% de les mencions) se situaven per sota d’un 2%. Millora miraculosa de la seguretat ciutadana i de l’impacte de la immigració o, més aviat, una preocupació absorbent pels efectes nocius de la crisi, que es va disparar fins a un 30% dels consultats?
En definitiva, els pròxims quatre anys les coses es poden espatllar més i perjudicar qui governi el Consistori. Però també poden evolucionar cap a millor i premiar qui ocupi l’alcaldia: bé sigui capgirant els fluixos indicadors actuals de Colau, bé sigui assentant el nou partit de Maragall com un gestor idoni de “la capital de la república”. Se’n diu rendibilitzar l’obra de govern. I, sense Colau a l’alcaldia, què faran el 2023 els votants sobiranistes que encara li van donar la victòria el 26-M a Gràcia, Horta o Sants? I els altres, aliens a l’independentisme, que Colau es disputa acarnissadament amb el PSC a Nou Barris, Sant Martí o Sant Andreu?
Potser els dilemes d’Ada Colau es reduïen a un de sol: continuar o no continuar sent alcaldessa. Però després de la seva decisió de presentarse a la investidura, aquest també era un fals dilema.