Contra tota censura, sense cap prejudici

Chicho Ibáñez Serrador ha estat l’Alfred Hitchcock de la televisió a Espanya. El talent creatiu va transcendir l’obra per estendre’s a la personalitat: amb el puro a la mà, la butaca d’orelles i una calculada coqueteria intel·lectual, la seva presència i la seva prosòdia (de perfum argentí) són inoblidables per a dues generacions de teleespectadors. Ara Chicho Ibáñez se n’ha anat per no dormir.

La feina televisiva d’en Chicho ens va inundar de por (Historias para no dormir), de picades d’ullet (Historias de la frivolidad), de frenesí familiar (Un, dos, tres), d’animalisme domèstic (Waku waku), de pedagogia sexual (Hablemos de sexo )i d’humor (El semáforo) perquè no tenia prejudicis i perquè, sobretot, era un mestre de la tensió narrativa, més enllà del gènere. La seva creació més popular, Un, dos,

tres, responda otra vez (1972) va ser el primer programa que vaig veure en color, i el que va unir per sempre totes les famílies d’Espanya. Amb tot, el que més li agradava era sacsejar el personal: “Imagina’t que vas pel bosc i et trobes una criatura –va dir una vegada–, i l’agafes en braços, i somriu... i li veus una dentadura d’adult! No seria terrorífic?” Aquest era en Chicho, a la cerca del cop d’efecte, i d’aquí surt aquell llargmetratge esborronador, ¿Quién puede matar a

un niño?

Chicho Ibáñez Serrador va assolir l’excel·lència, a parer meu, amb el migmetratge Historias de la frivolidad (1968), una enginyosa denúncia de la censura (en ple franquisme!), divertida i irònica fins al sarcasme. Els que ja la vam veure aleshores (jo tenia vuit anys) vam aprendre per sempre que no hi ha res més de riure i patètic i ridícul que la censura (vegeu-la: és a Youtube).

Una altra obra d’en Chicho memorable van ser els episodis de terror d’Historias

para no dormir: al titulat El televisor (1974), la tele mata tots els membres d’una família (perdoneu l’espòiler): una premonició metafòrica del poder que tindria el mitjà.

Morim en pau; descansa amb els teus somnis, Chicho.