Cibersextina quarantina
Aprofitant que Quaderns Crema reedita Viatge per la sextina 1976-1986 de Joan Brossa, dimarts a la Fundació Brossa es va celebrar una jornada dedicada a la detonant Sextina cibernètica, escrita per una màquina, que tant va sacsejar la concepció romàntica del poeta-mèdium que obté la inspiració d’una força superior. D’entrada, Glòria Bordons va explicar la importància de l’atzar en l’accés de Brossa a la complexa estrofa trobadoresca: un article erudit de Josep Romeu i Figueres al mateix número d’Els Marges que el 1975 publicava una obra de teatre de Brossa. La seva cibersextina va aparèixer el 1981, però el periodista científic Xavier Duran documenta, gràcies a l’arxiu del Macba, que data de 1977. Programada al centre de càlcul AGMA de Vilafranca de Penedès pel químic Santiago Farré i els informàtics Josep Font i Jordi Bastardes en un IBM de dimensions elefantines. Dimarts vam conèixer Josep Font, que va evocar el modus operandi que van seguir amb Brossa (llistes de gerundis, d’infinitius, noms...) per alimentar el programa que va escriure el “poema proveta” (Brossa dixit). D’entre la vintena de sextines produïdes, el poeta va escollir la que comença amb el vers “Collint l’argent bufo desfet de galtes” perquè va trobar que presentava “un lirisme desaforat”. El moment més emocionant de la sessió de dimarts va ser quan
Font va treure d’una bossa la pila de targetes perforades que contenen el programa. Papers foradats que representen la transició de l’era analògica a la digital.
Després, l’informàtic i poeta Eugenio Tisselli, autor del programa que permet la lectura combinatòria dels Cent mille milliards de poèmes de Queneau traduïts al català per Carles Hac Mor i Esther Xargay, va repassar els pocs textos fets per ordinador anteriors a 1977 i es va preguntar quins devia conèixer Joan Brossa. Els poetes de l’Oulipo (1960) no van crear l’ALAMO (Atelier de Littérature Assistée par la Mathématique et les Ordinateurs) fins al 1981. La sextina va néixer associada als daus de sis cares i l’atzar tot ho senyoreja. En l’edició que Jordi Cornudella publica del Curs de literatura catalana contemporània (Empúries) de Gabriel Ferrater, parlant de Riba el curs 1965-66, trobo una afirmació cent per cent Oulipo. Ferrater parla del joc entre discurs i vers: “Com que totes les llengües modernes tenen un vers més o menys accentual i més o menys rimat, hi ha una tendència a afirmar, a creure, que la gràcia del vers està en els efectes fònics que el vers proporciona. Això no és veritat. És a dir: una regla completament idiota, com per exemple que el quart fonema de cada vers ha de ser una t, per un poeta és tan bona com la forma del sonet o com qualsevol combinació mètrica o rítmica. Ara: naturalment, com més complexa sigui la forma i més variat sigui el joc de contrastos amb la forma gramatical del discurs, més interessant serà jugar amb una forma”.
Brossa ho corrobora.
El més emocionant va ser quan Font va treure d’una bossa les targetes perforades de la ‘Sextina cibernètica’