Millares: art sense bestieses
El Centro Botín descobreix obra inèdita sobre paper del rebel artista canari
L’art no ho ha de ser perquè agradi –que no vivim temps de bones digestions ni de riure per bestieses–, sinó més aviat perquè faci mal rabiosament”. Ho va escriure Manolo Millares el 1959. Avui, 60 anys després, el Centro Botín de Santander mostra aquella ràbia de l’artista canari –també la delicadesa i la poesia– a l’exposició El crit silenciós, dedicada íntegrament a la seva obra en paper. Són un centenar de pintures i dibuixos, la meitat inèdits. Un tota de 82 els aporta la família i la resta provenen del Reina Sofia, de la Fundació Juan March, de diferents museus de les Canàries i de diverses col·leccions particulars.
La retrospectiva, que obre avui i es podrà veure fins al 15 de setembre, fa un repàs cronològic de la poc coneguda però rellevant producció en paper de l’autor des que era una criatura fins que va morir, als 46 anys (el 1972), per un tumor cerebral. Va ser una mort prematura, en plena explosió creativa, van subratllar la comissària de l’exposició, María José Salazar, i la filla de l’artista, Coro Millares, que va assistir a la presentació amb la seva mare, la vídua i model del pintor, Elvireta.
Manolo Millares, de qui es coneixen sobretot les creacions en tela d’arpillera, va transitar entre “el dolor i la poesia”, entre la reflexió i la protesta. “Va ser un referent ètic; un home íntegre” i exigent fins a la “intransigència”, va apuntar Salazar. Però “no va ser un guerriller de portes enfora, sinó dins del seu estudi”, va precisar Coro Millares.
Dins de l’exposició, aquest vessant contestatari del també cofundador del grup El Paso es materialitza a les pintures de les seves sèries Els capellans i Mussolini: les primeres amb sengles sacerdots retratats com a éssers foscos i temibles i les segones amb una crua interpretació, a base de traços gruixuts en negre, de la famosa i horripilant foto del dictador italià executat i penjat de cap per avall al costat de la seva amant en una plaça de Milà.
La mostra del Centro Botín segueix l’ordre cronològic. La primera sala està dedicada a l’època de “recerca”, quan el jove Millares vivia literalment aïllat a Las Palmas (del 1946 al 1954) i absorbia el que podia dels pintors de l’època a base de llibres. Picasso, Dalí i els constructivistes ressonen a les seves obres i hi abunden les referències a l’arqueologia, la seva passió.
El segon espai (del 1955 al 1963) reflecteix la consolidació artística a partir del trasllat a la Península, que li permet entrar en contacte directe amb els seus col·legues. És llavors quan treballa amb les cèlebres arpilleres i desenvolupa un llenguatge propi. La tercera sala correspon a la plenitud (del 1964 al 1968), que plasma amb mestria la ràbia davant la tirania del règim. Aquells anys concep la carpeta Mutilats de pau, que dedica al seu pare.
Després, un viatge al Sàhara marca el que és l’últim i més lluminós període de la seva producció (del 1969 al 1971), plasmat a la quarta sala. El negre i el vermell cedeixen el pas a grans porcions de blanc. Millares torna a escriure poemes als quadres i expressa la passió per l’arqueologia. Tot plegat sense abandonar la rebel·lia. Perquè “l’art no pot ser el seient còmode de l’intangible, sinó el catre esfereïdor de les punxes on tots ens estirem per fer una salutació intemporal a la mort que espera”, segons el que també havia escrit. Art dolorós, bell i amb fonament.
L’exposició cronològica mostra el vessant contestatari del cofundador del grup El Paso