“Sobretot soc intèrpret perquè visc el que canto”
Luz Casal, avui actua a Barcelona
Luz Casal torna a la ciutat un any i mig després de l’aparició
del seu àlbum Que
corra el aire , i ho fa aquesta nit al Caixabank Polo Music Festival (21.30 hores) amb la gira, el grup i el repertori ben rodats.
Als concerts que està oferint ara, què hi està oferint? L’any passat ja va fer festivals... Aparentment, qui vagi a aquest nou festival podrà pensar que hi veurà el mateix, però no faig mai el mateix. Cap dia no és igual a cap altre. La gira és la continuació de la que vam fer l’any passat. Al principi la volíem acabar al desembre, però al setembre ens vam dir que per què, i més si tens un equip tan bo com el que tenim ara... per què no podíem continuar? I, a més, com que l’única manera que tens de continuar aprenent és continuar treballant, i no al saló de casa teva, encara que llegeixis molts llibres o et facis un tip d’assajar, no hi ha res com ser davant d’un públic.
Els concerts a l’aire lliure,
als festivals, són més gratificants, o passa tot el contrari? Els espais marquen, això sens dubte, com els llocs on vas. Nosaltres preparem molt cada concert, segons la mena d’espai, la ciutat i el país. Cantes a Barcelona, a Catalunya, i prepares un repertori amb alguna cosa específica. La setmana que ve anem a Xile i modificarem la llista lleugerament.
Les cançons han d’unir, ara més que mai? Per mi, l’individu, la persona, és l’eix de tot, la raó i la causa del que fem. I els individus que venen als meus concerts perquè volen són el centre del que faig. Jo no soc ningú per preguntar-los com són o què pensen, si combreguen així o aixà, o amb aquest o amb l’altre. Perquè els missatges que llanço i que hi ha dins les cançons que escric i que sobretot canto són universals per a tota mena de persones, i em refereixo a idees i conceptes com ara l’honestedat, la veritat, la llibertat, la igualtat, la igualtat en tots els sentits, com el de la dona i l’home en tots els àmbits. I des de sempre he transmès aquests valors, en aquesta conjuntura i quan manaven els altres, i ho continuaré fent.
No ha hagut de cantar mai una cosa que no li agradava?
Mai, mai, i mira que ja fa anys que canto. Des que vaig començar sempre he cantat cançons que m’han agradat. Molta gent m’acostuma a dir que he tingut molta sort, i jo sempre responc que la sort cal buscar-la: no t’arriba caiguda del cel. T’ho asseguro.
Quina és la seva millor arma quan puja a l’escenari?
Com que penso que el patrimoni més important que tinc és tota la tasca interpretativa que hi ha al darrere del que faig, doncs penso que molt probablement quan m’espavilo més bé és com a intèrpret.
Què implica això, exactament, en el seu cas?
Per damunt de tot has de ser capaç de viure el que estàs cantant. Això requereix molta feina prèvia, informar-te d’allò que cantes quan el material és aliè, capbussar-t’hi. Per exemple, les cançons de l’àlbum La pasión, que vam treure ara fa deu anys i que estava format per clàssics, alguns de no gaire coneguts, del folklore llatinoamericà, em van exigir una feina prèvia, assajos, estudiar les peces, molt intens. Aquesta també és la feina de la interpretació.
I totes transmeten el mateix? La idea és que la persona que m’escolta i que em veu senti que ho estic vivint, que allò que canto és de debò.
Per cert, com es troba dels seus mals físics?
No tinc cap mal des de fa temps, estic formidable. Cal que vagi amb compte, això sí, i no abandonar-me.
“L’única manera que tens per continuar aprenent són els concerts, el públic”