Quatre anys no són res, però ho són tot
Va ser el 17 de juny del 2015. Espanya quedava eliminada del Mundial del Canadà en la fase de grups i les jugadores van explotar. Aprofitant el petit focus mediàtic que les apuntava, van denunciar públicament les pèssimes condicions en què havien arribat fins allà. Durant els dos mesos previs no van disputar cap amistós. Cap. Havien perdut abans que la pilota comencés a rodar.
Van exigir un canvi de seleccionador en una dura carta en què revelaven les vergonyes que la Federació Espanyola havia ignorat durant gairebé tres dècades. Aquesta, davant el gran rebombori generat, va cedir: va fer fora Quereda i va prometre millores en la selecció.
La dictadura havia caigut. D’aquella rebel·lió en va néixer una nova selecció. Enrere quedaven les pors a represàlies per exigir un tracte just, la falta de professionalitat, les vexacions i els paternalismes.
Quatre anys no són res, però per a la selecció espanyola femenina ho han estat tot. La roja arriba a França preparada i havent-se enfrontat fins i tot a la millor del món: els Estats Units.
Ha omplert estadis i il·lusionat totes les nenes que somien ser com elles. Perquè sí, quatre anys també han fet possible que les més petites puguin somiar ser Alexia, Amanda Sampedro o Jenni Hermoso.
El 2019 hem vist com un equip espanyol arribava a la final de la Champions, es lliurava la primera Pilota d’Or femenina i es gaudia de partits de futbol femení en cadenes generalistes en ple prime time. A diferència del 2015, aquesta vegada la roja ja ha guanyat abans que soni el xiulet.
No us podeu imaginar què ha suposat aquest boom mediàtic per al futbol femení.
Quan vam fundar Futfem.cat érem poc més que un grup disposat a donar almoina mediàtica a aquelles pobres noies a qui ningú no feia cas. Ara ningú no dubta que són una aposta guanyadora. El futbol femení aporta uns valors als quals tothom es vol afegir.
El futbol femení és sacrifici, compromís, noblesa. Són lluitadores de naixement. A diferència dels homes, han crescut sabent que no es guanyaran la vida jugant a futbol i s’han format. No és estrany veure metges o professores a les plantilles.
Saben què volen i lluiten per obrir camí a les noves generacions. La rebel·lió de fa quatre anys ha transformat per sempre el futbol espanyol. No és la moda del moment. El futfem ha arribat per quedar-se.
Les llicències no paren de multiplicar-se, les noies comencen a jugar abans i això les fa millors. Les més joves estan més ben preparades i arriben amb força, només cal veure els èxits recents de les seleccions inferiors.
Els últims quatre anys molts somnis s’han fet realitat i el futur és fins i tot més prometedor. 2023, t’esperem!