Més que un club
El Nawar Ahmad va venir a Barcelona a fer el doctorat a INEF i ja fa uns cinc anys que imparteix classes de natació al gimnàs. Havia estat internacional amb Síria i, en deixar la competició, s’hauria d’haver incorporat a l’exèrcit del seu país. Es veu que allà ho han de fer molts esportistes, per llei, en finalitzar les seves carreres. Ell se’n va poder deslliurar gràcies al contracte que té aquí amb nosaltres”. L’Ernest Morera m’ho explica una mica de passada, mentre m’ensenya les atrotinades instal·lacions del Gimnàs Social Sant Pau, i el Nawar ens saluda des de l’aigua.
Amb una càmera impermeable minúscula està gravant els progressos d’un alumne, suposo que amb el propòsit de corregir-li l’estil més endavant, quan revisin plegats les imatges en una pantalla. L’Ernest ja fa una estona que em bombardeja amb històries increïbles d’aquest club de barri, que ocupa un vell edifici gris, sorprenentment baix, a la frontera entre el Raval i Sant Antoni, al cor de Barcelona. La seva mare i la seva tia hi havien treballat –“Quants anys, Tere?”, li pregunta a la senyora de l’entrada. “Vint-i-un!”, respon ella–. Des del 2012, els antics empleats van muntar una cooperativa que va assumir els deutes de l’antiga gestió per aixecarlo, amb l’Ernest al capdavant.
“Vam començar prenent petites decisions. Per exemple, que la gent podria venir encara que no tingués papers. Això que sembla obvi que s’hauria de poder fer a les piscines municipals no és ben bé cert. Allà et fan pagar les quotes a través del banc. Per obrir un compte has de presentar la nòmina. I, per cobrar la nòmina, per treballar… et cal tenir papers”. L’Ernest no és un guionista de la sèrie The
wire. Però descriu molt bé tot allò que es perd en la traducció de les bones intencions d’una administració quan s’han d’aplicar al carrer. “Devem ser el primer gimnàs d’Europa que va fer vestidors per a persones trans. Vam veure que en marxaven moltes sense passar pel vestidor. Només va caldre preguntar-los per què ho feien…”.
A part d’oferir 80 dutxes diàries de franc, el gimnàs té 500 socis que paguen quota i 900 que no ho poden fer. La majoria provenen d’altres entitats socials del barri que confien en els meravellosos efectes de la pràctica regular de l’esport per fer miracles.
Com es percep en altres herois potser més coneguts del barri, com la Vicky Molins o el pare Manel, el Casal dels Infants o Càritas, la motxilla ideològica de l’Ernest precisament destaca pel seu caràcter accessori. Si l’Ajuntament de Barcelona i el Govern de la Generalitat no s’afanyen a complir les promeses que els van fer, si no cuiden aquest cor que tenim al centre de Barcelona, aviat deixarà de bategar.
El Gimnàs Social Sant Pau té 500 socis que paguen quota i 900 que no ho poden fer, i ofereix dutxes de franc cada dia