“Veure-li la cara a ma filla...”
Així viu i s’entrena Gerard Descarrega, cec, campió paralímpic de 400 metres
Probablement, només en un món de cecs les coses seran el que són realment. José Saramago, Assaig sobre la ceguesa
Guillermo Rojo (27), el guia, mira a un costat i a l’altre de la pista. Mira cap endavant i cap enrere. I llavors diu:
–La pista és neta, Gerard. Hi ha tres carrils lliures per a nosaltres. Som-hi? Gerard Descarrega (25), cec, fa que sí. Arrenquen. Arrenquem: me’n vaig darrere seu. I llavors ho entenc. És impossible seguir la parella. Units per una corda, sobre el tartan, tots dos volen. Corren 150 m en 18 segons. Faran vuit tirades més. Vuit sèries més de 150 m en entre 17 i 19 segons. Atabalat, els veig allunyar-se. M’he quedat bocabadat. –Com carai van tan de pressa? (...) Aquest és el CAR de Madrid. O la pista del CSD. Valen tots dos noms. Un dimarts de maig. Primavera. En aquesta època, els atletes floreixen. Es posen en forma, corren molt de pressa. Ja competeixen.
Entre sèrie i sèrie, Gerard Descarrega repeteix una frase: –Aquesta és la millor feina del món. I me’l crec: veig que s’ho passa bé. He anat a Madrid a coneixe’l. Descarrega fa set anys que hi és, des que en va fer 18 i va rebre una beca del Comitè Paralímpic Espanyol. Ja totalment cec, va deixar enrere Tarragona, els pares –que van plorar el seu adeu– i els amics, i es va professionalitzar com a atleta. Darrere de la beca hi ha CaixaBank, que és qui posa els diners, en un projecte per a Tòquio 2020. Els Jocs de l’any que ve. Descarrega tenia quatre anys quan els pares van sentir el diagnòstic de l’oftalmòleg.
–Aquell metge va ser massa sec. Els va dir: “El vostre fill es quedarà cec”. Imagini’s els meus pares. Com li dius això a un nen de quatre anys? Silenci. S’ha acabat l’entrenament i dinem a la residència del CAR. Descarrega també hi té una habitació. A la paret, un mapa de Nova Zelanda. Ja estava cec quan va agafar els bastons i se’n va anar de vacances als antípodes. Ho va fer tot sol. Es va moure fent autoestop, va pujar volcans i va travessar glaceres. Aquell viatge el va fer fort. A l’estança també hi ha un llit, un lavabo i un llit per a en Willow, el gos guia, un labrador negre que l’acompanya des de fa dos anys i sempre dormisqueja. En Willow no obre la boca.
Descarrega cuida la dieta: un gaspatxo, una amanida, llom a la planxa i patates bullides. Beu aigua. –Menjar bé és clau –diu. Guillermo Rojo l’ajuda a buscar una taula, l’ajuda a asseure’s, l’ajuda amb la safata. Sempre està atent.
–De petit em van diagnosticar retinosi pigmentària. Se me n’anava un ull, mirava guenyo. Amb el temps, la vista es va anar estrenyent, com un túnel. Als 13 anys portava una lupa gegant. Als 16 es va apagar tot. Veig llums, però no distingeixo formes ni cares. Em van dir que això de córrer no era bo. Les desinflades, mala cosa. Els greixos, dolent. Que m’ajagués al sofà perquè la malaltia del túnel avancés més lentament... Ni parlar-ne. –I com va assumir la pèrdua de la vista? –Em donava cops per fer-me el valent. A aquella edat només volia dissimular. Pensava: “Si agafo els bastons, cap noia no em mirarà”. Cada dia venia assenyalat. Ho vaig entendre: quan arribes a la merda, t’espaviles. Si no, no t’aixeques: vaig agafar els bastons i ho vaig assumir. –I l’esport? –Em va treure del pou. L’atletisme em permet aspirar al màxim: els Jocs! Si no, què seria jo? Tindria una vida normal, amb amics que treballen i surten de festa els dissabtes. Crec que he viscut més que els altres. He corregut a Rio i a Berlín. Espero anar a Tòquio... –Ja, però... –Hi ha coses pitjors. Si hi veiés, no seria un atleta professional. No tinc cos per córrer en 45s [té 50s22, rècord d’Europa en T11; també és or paralímpic]. I mentre corro, estudio. Aquest estiu acabo Psicologia a l’UCAM.
Quan li parlo es gira cap a mi. Sento que em mira amb l’oïda. Guillermo Rojo ens acompanya. Té 47s7 en 400 m i va treballar com a preparador físic a l’Agència Espacial Europea. Ara treballa assistint Descarrega. Amb el seu patinet elèctric, Guillermo Rojo va i ve per Madrid.
–Ens hem ajuntat dos guillats. Som feliços entrenant-nos –diu Guillermo Rojo. Tots dos riuen. Són còmplices. Torno a Gerard Descarrega: –La seva filla, la Martina, té catorze mesos. Com li dirà que el pare és cec?
–He començat a dir-l’hi. Ho tindrà clar des del principi. Ara ja li dic: “O em dius on ets o et tiraré a terra”. Per a ella, l’estrany serà que els altres pares hi vegin. –I el dolor? –Si m’agradaria veure-hi? Sí. Si soc feliç? Sí. A d’altres se’ls mor un germà, tots tenim la nostra guerra interna. A algun no li passa res i no és capaç de ser feliç. M’agradaria veure la cara de la meva filla. O la de Marta, la meva dona. M’encantaria tenir una moto. Però he assumit que soc cec. Veu aquesta ferida? M’ensenya una cicatriu a l’avantbraç. –Als 13 anys, el pare em va comprar una moto: ell ja sabia que més endavant no podria portar-la. Vaig viure la meva moto. Això que m’emporto.
REUS 25 ANYS ATLETISME CAMPIÓ PARALÍMPIC DE 400 m EN CATEGORIA T11 A RIO DE JANEIRO 2016