Mor Chicho Ibáñez Serrador, geni de la televisió
Mor el geni més gran de la televisió a Espanya
Espanya hauria estat un país molt més avorrit sense ell. Narciso Ibáñez Serrador va entretenir, va fer riure i va atemorir unes quantes generacions d’espanyols des dels anys seixanta fins ben entrat el nou segle. Les terrorífiques Historias para no dormir i el concurs Un, dos, tres... responda otra vez el van consagrar com el creador de continguts de televisió més important, tant durant els primers anys del mitjà sota el blanc i negre del franquisme com en la lluminosa i acolorida etapa de la transició... I més enllà. Com a cineasta, la seva feina va trigar molts anys a ser-li reconeguda, però finalment ho va ser, a partir del 2017.
La notícia de la seva mort, als 83 anys, va arribar a mitja tarda d’ahir, un divendres: un dia màgic en la seva vida i en la dels que van passar tan bones estones amb les seves diferents creacions. Perquè al principi era la nit de cada divendres quan, des del 1972 i fins que a finals dels vuitanta l’horari d’emissió es va canviar als dilluns, milions de famílies s’asseien a veure l’Un, dos, tres que llavors van presentar, successivament, Kiko Ledgard i Mayra Gómez Kemp. Més tard van arribar el duo Jordi Estadella i Miriam Díaz Aroca; Josep Maria Bachs, i Luis Larrodera. El programa va aguantar deu temporades, fins al juny del 2004, amb algunes interrupcions pel camí. Tot un fenomen que va arribar a exportarse a altres països. Les hostesses amb minifaldilla, els jutges supercicutas i la carbassa reservada als perdedors n’eren els principals protagonistes. I el “¡Campana i se acabó!”, el crit d’avís quan el temps per respondre a les preguntes del concurs s’acabava: una expressió que, gràcies a la popularitat de l’espai, es va acabar incorporant al
nostre diccionari quotidià i encara avui la fem servir amb freqüència.
Ibáñez Serrador ja era un dels grans de la tele a Espanya quan va començar amb l’Un, dos tres... Perquè des del 1966 s’emetien els episodis de les Historias para no dormir, amb guions inspirats en clàssics del gènere o de confecció pròpia. El realitzador uruguaià, espanyol adoptiu des que es va instal·lar aquí amb la família als 12 anys, va fer com Edgar Allan Poe o Ray Bradbury. La sèrie va tenir tres temporades, les dues primeres als anys seixanta i la tercera el 1982.
Les genials feines a la televisió de Chicho van tapar, i fins a cert punt és comprensible, els seus pocs però notables èxits al cinema. Dos premis d’Honor, el Feroz el 2017 i el Goya a l’edició d’aquest mateix any van compensar, tard però a temps –en vida del guardonat–, aquell deute amb un creador per aquestes altres coses sempre estimades i admirades pels seus col·legues en tots els fronts creatius.
El cineasta va demostrar en tres pel·lícules la seva capacitat per espantar el públic en la foscor d’una sala amb pantalla gran: primer com a guionista d’Obras maestras del terror (1960) i després com a director de La residencia (1969) i de
Com a realitzador per a la pantalla gran, el reconeixement va trigar molts anys a arribar-li
¿Quién puede matar a un niño? (1976). A més a més, Ibáñez Serrador va exercir com a actor a Todo el año es Navidad, del seu compatriota Román Viñoly.
Cineastes espanyols que podrien ser els seus fills o, fins i tot, nets, com Álex de la Iglesia, Alejandro Amenábar, Juan Antonio Bayona o Jaume Balagueró es van declarar deutors i seguidors seus en aquest altre vessant de mestre del cinema de terror gràcies als dos films que va dirigir.
La residencia tracta sobre la desaparició d’una de les hostesses d’una casa d’acollida de senyoretes. La directora de l’internat, la senyora Fourneau (Lilli Pal
Amb el seu ‘Un, dos, tres...’ i les ‘Historias para no dormir’ va fer un país menys avorrit
mer), rep l’assistència de la cruel Irene (Mary Maude), la seva protegida, per controlar les noies. Quan la Teresa (Cristina Galbó) arriba a la residència i al cap de poc temps entaula una relació sentimental amb el fill de la regenta, en Luis (John Moulder-Brown), la Irene la delata. Aleshores la Teresa decideix escapar-se. És la quarta vegada que una de les noies marxa sense deixar rastre. I les seves companyes temen el pitjor.
A ¿Quién puede matar a un niño?, basada en la novel·la El juego de los
niños, de Juan José Plans, els protagonistes són en Tom (Lewis Fiander) i l’Evelyn (Prunella Ransome), una parella de turistes anglesos que han vingut a la costa espanyola a passar la lluna de mel. Com que el lloc on arriben els sembla massa bulliciós, decideixen llogar una barca per anar a l’illa Almanzora, on en Tom havia estat de petit. Quan hi arriben, es troben que allà no hi viu cap adult; només hi ha nens. Les criatures estan abandonades, però fa anys que han perdut la innocència. Són petits monstres que es rebel·len contra els adults... Fan por. I Chicho la sap transmetre.
Adeu, mestre, diuen avui els seus deixebles. “¡Campana y se acabó!”, lamenta el seu públic.