Els temes del dia
El paisatge polític deixat per les eleccions autonòmiques i municipals, i la publicació d’un nou número de Vanguardia Dossier, dedicat al paper preponderant que adquiriran les dones en aquest segle XXI.
EL segle XXI està cridat a ser el de les dones, la qual cosa no significa que hagi de ser-ho per inèrcia, sobretot si el progrés assolit desmobilitza les energies col·lectives o desaccelera aquesta iniciativa positiva. Estem davant un tema capital i digne de reflexió per les incomptables conseqüències de tota mena que suposarà la reducció de les desigualtats entre homes i dones. En la seva línia d’aprofundir en els reptes globals, la publicació
Vanguardia Dossier titula el seu número 73 “El siglo de las mujeres”. És un altre reflex de l’afany del Grup Godó per contribuir, des del rigor i la sensibilitat, a la reflexió i el progrés que suposa, per primera vegada en la història de la humanitat, que dones i homes arribin a estar en condicions de gaudir de les mateixes oportunitats.
El segle XX ja va ser, en el seu últim terç, un període de progrés accelerat que va establir les bases per a la culminació que s’espera al present segle. Fa tot just cent anys, les dones quedaven excloses dels processos electorals –propis, a més, dels països més avançats: es pot imaginar el panorama en els no democràtics– i la seva aportació a la societat es limitava a l’àmbit de la família, una tasca realment important però, en certa manera, imposada i sense alternatives. Els progressos
han estat espectaculars, però no haurien de propiciar el conformisme i la falta d’ambicions. Els envits continuen sent presents i la Unió Europea és, amb els seus defectes, el motor mundial més important en la lluita per la igualtat, la paritat i la consecució d’un model que serveixi de referència a la resta del món. Espanya és un dels estats de la UE que més han progressat, superant una tradició menys edificant que la de socis com ara França, Alemanya o els països nòrdics (el flamant Parlament espanyol és un dels més paritaris del Vell Continent). La UE s’ha fixat ja diversos objectius indiscutibles –tenir objectius implica una posició activa i contrària a l’espera d’esdeveniments– com l’erradicació de la bretxa salarial (les dones europees guanyen un 16,2% menys que els homes).
Per a Europa, en moments d’incertesa i certa desmoralització, liderar la causa de la igualtat és un deure i també una oportunitat per distingir-se al món –amb avenços generalitzats i regressions importants, vegeu l’espai musulmà– i renovar així la tradició europea d’exportar el progrés no ja amb armes i canons sinó amb il·lustració i valors intel·lectuals. La igualtat té el potencial de fer un món millor, objectiu inscrit en la tradició europea des de les àgores d’Atenes i el segle de les llums.