Dones, la revolució del segle
‘Vanguardia Dossier’ analitza els reptes per aconseguir la igualtat al món
La faula del retard, admetem-ho, ja no és creïble”. Ho escriu Margaret Maruani (Centre Nacional per a la Investigació Científica de París) quan fa referència a la situació de les dones en l’àmbit laboral. Més qualificades i més preparades que els homes quan tenen vint anys, així que entren en el món laboral passen a estar menys remunerades i a tenir llocs de treball menys qualificats. La feina, explica l’autora a l’article que publica a Vanguardia Dossier, és una de les claus per entendre les lògiques del gènere, “un fil conductor per llegir el lloc dels homes i les dones en la societat”. L’últim monogràfic de la Vanguardia Dossier, ja a la venda, teixeix un fil conductor per explicar la situació de les dones a tot el món, amb les seves moltes diferències però també amb el denominador comú que aquest, tal com recull el títol del monogràfic, és El siglo de
las mujeres. Els avenços al llarg de les últimes dècades han estat immensos, però a través dels 16 articles
que aprofundeixen en la situació de les polítiques d’igualtat en cada zona geogràfica i en els grans temes transversals (l’àmbit laboral, la violència sexual, les cures, la intel·ligència artificial...) s’analitzen els perills d’estancament.
“Les perspectives d’un canvi transformador són més grans que mai”, escriu Jeni Klugman (Escola Kennedy de Harvard). No passa un dia sense una notícia sobre les fites de nenes i dones que reivindiquen els seus drets i avancen en la igualtat. Però aquesta no és l’única realitat. Milers de milions de dones, explica, sobretot en països en desenvolupament però també en països rics, “s’enfronten a una situació de desavantatge persistent”.
Klugman posa l’accent sobretot en la necessitat de l’“empoderament econòmic”, no només per a elles sinó perquè està demostrat “que les dones poden impulsar el desenvolupament humà en general”. L’Institut Global McKinsey estima que si els països aconseguissin acostar-se a la igualtat de gènere el 2025, el PIB mundial es veuria incrementat en onze bilions de dòlars. El món podria ser diferent, però encara no ho és.
La taxa mundial de participació de les dones en la força de treball està 26,5 punts per sota de la masculina. Elles fan un 85% de la feina no remunerada. Si bé s’han reduït (i revertit en moltes zones) les bretxes en educació, això no s’ha traduït en més igualtat en l’ocupació. Als 31 països en desenvolupament de què hi ha dades, un 76% dels joves que ni estudien ni treballen són dones.
La visió global que aporta Vanguardia Dossier parteix dels Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’ONU, on per primera vegada els dirigents de 193 països es van comprometre a posar fi a les desigualtats de gènere el 2030, una data dibuixada fa quatre anys i que els mateixos dirigents han alertat dels molts esforços que encara fan falta per aconseguir-los. Segons el Banc Mundial, 104 economies encara tenen lleis que impedeixen a les dones d’accedir a algunes feines, 59 països no tenen normativa contra l’assetjament sexual en l’àmbit laboral, i en 18 economies els marits poden impedir que les seves parelles treballin.
Però el retrat de les mancances no significa que el diagnòstic sigui pessimista. Els dos últims anys aquest segle de les dones ha tingut un moviment coral, universal: el #JoTambé. El crit contra l’assetjament i les agressions sexuals ha recorregut el món i és fruit d’un impuls feminista que feia tota una dècada que es construïa, tal com analitza Pardis Mahdavi (Escola Josef Korbel, Universitat de Denver). Gràcies a les xarxes socials s’han pogut connectar i convergir moviments com ara el #BringBackOurGirls (després del segrest de Boko Haram a Nigèria) o el #MyStelahyFreedom (a l’Iran). Aquests moviments es construeixen per sobre de les fronteres i “expressen un potencial de canvi revolucionari”.
Per calibrar l’avenç de les dones, de tant en tant cal mirar enrere. El 1890 pràcticament cap no tenien prerrogatives electorals, escriu Dawn Langan Teele (Universitat de Pennsilvània). Actualment hi ha diferents països dirigits per dones, com ara Angela Merkel (Alemanya), Xeic Hasina (Bangla Desh) o Saara Kuugonglewa (Namíbia). Queda molt per fer, perquè aquest 2019 només una tercera part dels càrrecs parlamentaris són per a elles, però des d’una perspectiva històrica és important.
En aquesta línia, els autors Chanda Kumar Jha (Le Moyne College) i Sudipta Sarangi (Universitat Estatal de Viriginia) es pregunten si més presència femenina comportaria reduir la corrupció. No pas perquè les dones siguin menys corruptes per raons genètiques, assenyalen, sinó per la seva predisposició a centrar-se en qüestions més vinculades a la família, els nens, l’educació o la salut.
Parlar així d’igualtat també és parlar d’un canvi de prioritats. Perquè el veritable debat, tal com retrata al seu article La economía de los cuidados, escrit per Mercedes d’Alessandro (Economia Feminista), és que les dones no poden continuar carregant amb totes les tasques de la llar i de les persones. Aquesta és una causa fonamental de la desigualtat a tot el planeta que requereix revisar l’organització social del món.
No hi ha una solució única i simple, sinó que calen esforços simultanis en alguns fronts, assenyala Klugman. I això s’observa en l’anàlisi geogràfica que aporta Vanguardia Dossier. A Àsia Oriental, segons expliquen Katherin H.S. Moon i Megumi Murakami (Wellesley College), les dones han participat i s’han beneficiat del ràpid
El monogràfic ‘El siglo de las mujeres’ desgrana avenços i obstacles a superar en cada àmbit i en tota la geografia
Malgrat el gran salt educatiu, l’àmbit laboral les rep a elles amb feines pitjors i sous més baixos
creixement econòmic, tecnològic i educatiu. Moltes opten per renunciar o endarrerir el matrimoni, però en països com el Japó, Corea del Sud, Tawain i la Xina les baixes taxes de natalitat provoquen una reacció acusadora dels homes, “que perceben el seu ascens amb ressentiment”.
Aquests països, amb les Filipines i Taiwan al capdavant, amb diferents nivells de desenvolupament, comparteixen una “persistència obstinada del domini masculí”, que moltes vegades es manifesta en violència i menyspreu. Les Filipines, tot i ser un dels països més pobres, tenen una alta representació femenina en els càrrecs superiors de l’administració. En canvi al Japó estan subrepresentades. La llei de Paritat de Gènere del 2018 pot comportar un canvi important en les polítiques d’igualtat del país. La Xina camina en direcció oposada i s’està reduint l’espai polític per a la participació de les dones.
La visió que ofereix Carmen Geha (Universitat Americana de Beirut) del món àrab és dura i també convida els “donants internacionals” a repensar les estratègies. En la representació política, els països àrabs –on “majoritàriament les violacions, la violència domèstica i l’assetjament sexual no estan penalitzats”– continuen a la cua del món.
Carmen Geha considera que les polítiques de l’ONU i altres organismes internacionals per identificar dones individuals per formar-les en tallers perquè es presentin com a candidates serveixen de poc. En aquests països la política “es negocia en bona mesura en institucions informals”. Per això entén que el que cal és “abordar la divisió de papers a la casa”. Només així podran començar a somiar a ser actives políticament.
“Les dones de la regió estan desil·lusionades”, indica l’autora. “La contrarevolució a les protestes de carrer va portar Estat Islàmic i les dictadures militars després de la breu esperança de la primavera àrab”.
Hi ha molta més llum en les anàlisis que recorren Amèrica Llatina i l’Àfrica. Malgrat el masclisme, les dones han entrat en la política a Amèrica Llatina, on van arrelar en l’activisme abans dels processos democratitzadors dels anys vuitanta. Es manté la misogínia i la violència, segons explica Jennifer M. Piscopo (Occidental College), però l’empenta del feminisme està obrint molts camins.
A l’Àfrica el nombre de diputades s’ha triplicat entre el 1990 i el 2010 gràcies a la pressió de les dones en el procés d’obertura política que es va posar en mara als noranta i a la seva capacitat negociadora en els processos de pau. Aquest procés, segons escriu Aili Mari Tripp (Universitat de Wisconsin), sí que s’ha beneficiat de les pressions i els ajuts de la comunitat internacionals.
Aquesta anàlisi global s’atura a la Unió Europea i Espanya, un motor imprescindible en les polítiques d’igualtat de tot el món, indica Joyce Marie Mushaben (Universitat de Missouri-Saint Louis), i una promotora clau a escala mundial. Així i tot, “s’ha de convertir en una defensora més forta”, i l’autora hi detecta algunes amenaces, com ara l’ampliació de la UE cap als països de l’Est, ja que “cap dels nou membres admesos des del 2004 ha demostrat el compromís necessari”. Parla sobretot de Polònia, Hongria i la República Txeca.
L’etapa de presidència del conservador Manuel Barroso també és analitzada com un període de regressió, sobretot per la falta d’inversió en les polítiques d’igualtat. Amb les mesures d’austeritat aquesta falta d’inversió “ha afectat desproporcionadament les dones”.
Les mesures d’austeritat també han estat un catalitzador de l’aparició de partits d’extrema dreta que, entre altres objectius, volen eliminar les polítiques d’igualtat de gènere. Però aquesta amenaça també serveix per constatar les moltes portes que ha obert la UE gràcies a l’esforç de les dones. Igualtat com a sinònim d’integració europea, sinònim d’Europa.
En aquest context Espanya va arribar a les polítiques d’igualtat amb el llast de l’herència franquista però amb l’impuls dels moviments feministes que anys després van desembocar en les lleis del govern de Zapatero, segons analitza Lina Gálvez (Universitat Pablo Olavide). Espanya continua tenint una de les taxes d’ocupació femenina més baixes, rèmora de la dictadura, però en canvi la paritat ha arribat al Parlament i el moviment feminista del 8-M ha estat un referent mundial.
Aquest èxit ha tingut “una reacció patriarcal” exemplificada en l’ascens de Vox. Aquesta reacció no és exclusiva d’Espanya, sinó que cal emmarcar-la en la gran revolució protagonitzada per les dones a finals del segle XX i a començaments del XXI. Per això, i tornant al començament, ja no s’ha d’admetre la faula del retard. Els elements que han construït les dones per a la igualtat són aquí i ara, i cal fer-los efectius. La qüestió és arraconar els que no els volen veure, els que s’amaguen dient que la igualtat ja s’ha aconseguit.