Molta èpica i poca ètica

NINGÚ amb un mínim de criteri no triaria Qatar per disputar un Mundial de futbol per raons polítiques, esportives i ambientals. Però el 2 de desembre del 2010, el llavors president de la FIFA, Joseph Blatter, va anunciar al món que havia aconseguit els vots necessaris per a la seva elecció, imposant-se als Estats Units. A partir d’aquell dia s’han anat coneixent casos de corrupció en cadena, que nou anys després n’amenacen seriosament la celebració. Ahir, Michel Platini, que aleshores era president de la UEFA, va ser detingut a París per les sospites que el dinar que va mantenir al palau de l’Elisi amb el president francès Nicolas Sarkozy i el príncep qatarià Tamin Hamad al-Thani va servir perquè votés a favor de l’emirat a canvi de favors per a França.

Qatar va tirar la casa per la finestra per aconseguir la nominació. La llista de futbolistes famosos que van exercir d’ambaixadors posa de manifest com els diners mouen més muntanyes que la fe. La construcció de vuit estadis en un

país sense tradició futbolística evidencia que tot és possible en un país on el que els sobra són diners i el que els falta és reconeixement. Ni tan sols les temperatures de 50 graus que es registren els mesos d’estiu, que és quan es juguen els Mundials, no són obstacle: n’hi ha prou amb posar aire condicionat als estadis i canviar les dates de celebració al novembre, encara que sigui paralitzant tots els campionats del planeta a mitja competició. Pagant, Sant Pere canta.

El Fifagate, que es va iniciar amb una investigació de la Fiscalia de Nova York el 2015, s’ha carregat les carreres de nou alts dirigents del futbol mundial, entre les quals les de Blatter i Platini, i de desenes de dirigents federatius llatinoamericans. Platini va ser inhabilitat, però, quan li faltaven quatre mesos per poder tornar a exercir càrrecs, ha estat arrestat pels gendarmes. El Mundial de Qatar és la demostració que en el futbol val l’èpica, però no l’ètica.