Deborah Levy
Deborah Levy, escriptora, publica la seva “autobiografia en construcció”
ESCRIPTORA
Els dos volums que conformen l’“autobiografia en construcció” de la prolífica escriptora, dramaturga i poeta britànica Deborah Levy, Cosas que no quiero saber (2014) i El coste de vivir (2018), es publiquen en castellà.
La britànica Deborah Levy (Johannesburg, 1959) és una destacada novel·lista, prolífica dramaturga, nedadora i poeta que els últims anys ha emergit com a memorialista amb els dos volums de la seva “autobiografia en construcció”, Cosas que no quiero
saber (2014) i El coste de vivir (2018), que ara publica Random House en castellà i que han estat llegits entusiàsticament en clau feminista, una mica com si es tractés de la successora de Vivian Gornick. El públic espanyol la coneixia, fins ara,
per dues novel·les, Nadando a casa i
Leche caliente.
Comença el primer llibre plorant a les escales mecàniques, sense saber per què. Al final del llibre el lector creu que entén per què plorava... Però ho sabia, vostè, abans de posar-se a escriure? L’autobiografia en construcció no s’escriu al final d’una vida sinó mentre té lloc la tempesta, enmig de la batalla. Capto moments de sentiment profund en present. De vegades jo no entenia què passava en aquells moments. Als 40 anys la narradora es descobreix plorant al carrer. Vaig descobrir molt més tard que la sobrevolava la seva infantesa a Sud-àfrica, quan es van emportar el seu pare pres uns quants anys. Normalment les biografies són cronològiques, però a mi m’interessa la persona de 45 anys asseguda al bus que pensa en una cosa que li va passar quan tenia 7 anys. A la nostra ment coexisteixen diversos temps. Cosas que no quiero saber podria ser Com em vaig fer anglesa.
Als 9 anys vaig canviar de món: de l’Àfrica a Anglaterra. El meu germà i jo miràvem la tele per imitar l’accent anglès, simplement per trobar una manera de parlar. El sistema de classes al Regne Unit és poderós.
El coste de vivir comença amb una altra tempesta vital: fa 50 anys, l’edat en què se suposa que tot s’assenta, i decideix separar-se i entrar en la inestabilitat. Orson Welles ja va dir que “si vols un final feliç, només depèn de quan deixes d’explicar la història”. Així
és qualsevol història de qualsevol parella. El llibre comença amb una escena que vaig observar: una jove s’asseu a la taula d’un senyor madur que no entén que ella arriba allà amb un món propi i no accepta ser el personatge secundari.
Esmenta uns quants cops García Márquez, Marguerite Duras, Simone de Beauvoir... Va rebent consells d’ells, dels seus llibres, en diferents moments de la vida... Són la meva família literària. Han lluitat molt per arribar a expressar aquests pensaments. Duras era una dona molt lliure que va decidir fer coses. La seva prosa austera i pròxima talla la subjectivitat com un ganivet. García Márquez el vaig llegir amb 20 anys i m’agrada no pas pel realisme màgic sinó perquè em va ensenyar la poesia del dia a dia, aquella gent corrent amb profundes reflexions. Té molt de respecte envers els plaers i els dolors de la gent comuna, els que només intenten viure bé la seva vida.
“En realitat no en tinc ni idea, del que és la serenitat”, escriu. Una idea de la feminitat és que les dones són pacients, serenes, sacrificades. Quan escrivia el llibre, res no era serè. La meva recerca consistia a analitzar les turbulències i treure’n alguna cosa bona. Les idees rebudes de la masculinitat i la feminitat no tenen gaire cosa a veure amb el món real. Són nocions que no encaixen amb mi, que no encaixen amb vostè. Amb qui deuen encaixar? Hem de descobrir una cosa nova.
“Si no podem almenys imaginar que som lliures, estem vivint una vida equivocada”, apunta . Freud descrivia els somnis que tenim desperts, quan anem caminant a la feina i tenim un somieig. Deia que són “petites correccions de la realitat”. Quan et discuteixes amb algú, després dius “tant de bo li hagués contestat aquesta frase”, i afegim la cirereta brillant dins la nostra ment. La imaginació és una eina molt potent, no només per als escriptors. Permet dibuixar el que realment volem i necessitem.
Als seus llibres veiem l’opressió però poc els malvats; veiem les situacions i els efectes. Un altre tipus d’escriptor ens hauria ensenyat els torturadors del seu pare, les seves exparelles en situació ridícula... Per a mi és important escriure des de l’amor i no pas des de l’odi. És més subversiu, s’arrisca més, amb l’amor. I, des d’un punt de vista tècnic, m’agrada crear una superfície lleugera que permeti que circuli per sota un corrent on tot està en conversa amb tot. La literatura és una bona llar per a la riquesa de la ment humana.
Vostè ensenya una mena de banalitat del mal, per parafrasejar Hannah Arendt, ja que els opressors no s’adonen de la presó on tanquen les seves parelles... Arendt és una de les grans filòsofes del segle XX i parlava d’un context molt concret. Jo no parlo exactament del mal sinó del poder i la impotència. Crec que tota la gent equivocada té tot del poder. Això ho veiem cada dia.
L’última vegada que va plorar?
L’altre dia, mirant Knock down the
house, un documental de Netflix sobre Alexandria Ocasio-Cortez. És tan eloqüent, tan bonica, quan canta la veritat al poder...
TÒPICS
“Les idees rebudes de ‘masculinitat’ i ‘feminitat’ no encaixen amb mi ni amb ningú”