El nou rumb de Valls
Pilar Rahola interpreta la ruptura entre Manuel Valls i Ciutadans com un possible acostament del polític al partit socialista a Espanya, més enllà de la creació d’una nova formació: “Però, i si no va per aquí la maniobra? I si Valls el que vol és anar fent parades estratègiques al seu camí d’aproximació al PSOE?”, qüestiona.
Que Manuel Valls va utilitzar la ciutat de Barcelona per aconseguir una pista d’aterratge polític, cremada tota la terra francesa per a les seves ambicions, era una cosa sabuda. Que va requerir els bons oficis de Ciutadans, no per haver-se convertit a la fe taronja, sinó perquè necessitava un avió per utilitzar l’esmentada pista, era una cosa evident. Que abraçaria la fe espanyola també estava cantat, encara que era menys previsible que abominaria del sobiranisme fins al punt en què ho ha fet, convertit en un Rivera a la francesa. I que no compraria allò de l’extrema dreta, perquè a les Europes no es paeixen aquests gripaus, ni amb purga afegida, també semblava probable. I així, sumat tot, era obvi que estàvem davant d’un polític mogut per una gran ambició que buscava una terra on li compressin la persona i el personatge per reinventar la seva fallida carrera política. L’únic que no era a l’agenda és la severa derrota que ha patit a Barcelona, d’acord amb les altes fites que s’havia plantejat. Però per a un polític en trànsit i amb edils a la màniga per fer soroll, la derrota només és una pausa en el camí.
Amb tot el preàmbul, també semblava cantada la ruptura amb el partit
I si Valls el que vol és anar fent parades estratègiques en el seu camí d’aproximació al PSOE?
que li va donar la vènia i, sobretot, amb el seu líder, Rivera, massa indiot per a un altre indiot al corral. Potser l’excepció ha estat el desafecte de darrera hora de Corbacho, que ha dit bye bye a Valls i s’ha quedat per vestir el sant de Ciutadans, la qual cosa li complica la seva estratègia d’abraçada de l’ós a Colau. A partir d’aquí, fent bona aquella maquiavèl·lica frase de l’ídem –“la promesa donada va ser una necessitat del passat; la paraula trencada és una necessitat del present”–, Valls ja és lliure de lligams per fer i dir el que vulgui, dotat de no se sap quina auctoritas política, no endebades ve d’un llarg recorregut de fracassos. Però és francès, va ser premier ministre i encara que després no el van voler a França ni per presidir l’escala, ja se sap el complex d’inferioritat que arrossega Espanya respecte al veí gavatx. Elevat, doncs, al seu fictici pòdium, observa el panorama i busca qui li escrigui la novel·la.
Diuen que diuen que, de moment, apadrinarà un partit nou a la recerca delerosa del sant greal convergent, desaparegut en combat independentista. És a dir, alguna cosa així com una Unió rediviva, però sense Unió i sense Duran, la qual cosa és un nyap antic que no imagino que arreli en aquests temps revolts. Però, i si no va per aquí la maniobra? I si Valls el que vol és anar fent parades estratègiques en el seu camí d’aproximació al PSOE? Aquesta seria la jugada final, potser convençut que pot tornar a repetir lideratge socialista, ara a Espanya. Per al mateix Valls, seria una jugada intel·ligent. Per al PSOE, no ho sembla tant, perquè no s’ha d’oblidar que ja es va carregar un partit socialista en el passat recent. Dos, seria per a nota.