Política

Ada Colau ha retingut l’alcaldia gràcies a la política del mal menor que Manuel Valls ha liderat. Valls ve de França, on s’origina el concepte cívic de nació. Tanmateix, per la història del Rosselló i les altres comarques traspassades a França en virtut del tractat dels Pirineus de 1659, els catalans sabem com les gasta l’Estat francès. Les minories culturals van ser depurades sense contemplacions ja des de Lluís XIV. Durant generacions, els mestres francesos escrivien a la pissarra dels territoris on pervivien llengües regionals una frase sinistra, de gran eficàcia acomplexadora: “Parlez français – soyez propres” (parleu francès – sigueu nets).

França té aquest deix uniformista: desdenyós de gran part del seu llegat cultural. Però atresora grans virtuts: els valors d’igualtat i llibertat s’han reforçat amb els segles, especialment després de la primera i la segona guerra mundials. Amb totes les seves fragilitats actuals (el 60% de l’economia està vinculat al sector públic, l’enfonsament de la dolça França interior,

degradació i tensions dramàtiques a les banlieues), França fonamenta el patriotisme en una formidable protecció social i en una administració despolititzada i modèlica. La política francesa pot ser tan cruel com la nostra, però és impensable que els partits gosin posar en qüestió els valors republicans o subhastar els interessos de l’Estat com es fa sovint a la política espanyola. És impensable que els valors republicans puguin ser traïts per interessos de partit.

Manuel Valls (un líder cantellut, no pas fàcil de caràcter) ve d’aquesta tradició. Des de l’època de Jospin (2002) va aprendre l’obligació del mal menor: demanar el vot per a l’antagonista (Chirac) abans de permetre l’accés de Le Pen a la presidència. En la visió de Valls, ERC i Vox són mals majors. És lògic que ERC també el vegi a ell com un mal major: si finalment contribueix a fer un partit, els independentistes per combatre’l s’hi hauran d’esforçar prou més que amb Ciutadans. Pel que fa a la premsa nacionalista de Madrid, Valls ja és, literalment, la reencarnació de l’invasor gavatx: el nou Pepe Botella. ¡Vivan las caenas!

Expulsant Valls, Cs ha demostrat una vegada més que, a Catalunya, només sap jugar en contra. En pocs dies, Valls ha fet més política que Arrimadas en molts anys. Ara bé, fer política convencional (inspirada, posem per cas, en Mazzarino) no és tan difícil. Només als fanàtics els costa fer política. El que és realment difícil és intentar una política de superació de blocs. Ara mateix (presó dels dissidents, europeïtzació del plet català, previsible sentència, fúria de les bases independentistes) els blocs comencen a destil·lar odi. El camí del consens és l’únic que ens podria salvar. Un polític que, enmig del verí ambiental, s’atrevís a reiniciar la concòrdia: aquest sí que seria un gegant!

Un polític que, enmig del verí ambiental, s’atrevís a reiniciar la concòrdia sí que seria un gegant!