Mirem al futur
Fa quasi un any vaig assumir la presidència del Partit Demòcrata (PDECat), un partit que té com a objectiu que Catalunya esdevingui un Estat independent membre de la Unió Europea, amb el propòsit de servir la societat amb vocació de centralitat política i amb una democràcia de qualitat, propera a la ciutadania i amb mecanismes de representació que propiciïn el lligam entre representants, ciutadania i territori.
És precisament aquest lligam amb la ciutadania que va propiciar que el 21 de desembre del 2017 el partit, llegint la necessitat de plantar cara a l’article 155 i recuperar les institucions per part de la majoria sobiranista, acordés amb el president Carles Puigdemont presentar a les eleccions una llista de país, una llista anomenada Junts per Catalunya.
Aquesta va ser una bona decisió i encetava una relació nova en què un partit polític com el PDECat compartia una llista amb altres actors polítics. Compartir un projecte per a un moment excepcional, això era Junts per Catalunya, mentre que els altres partits continuaven oferint opcions electorals clàssiques.
A principis d’any, davant d’unes eleccions generals a l’Estat i també d’eleccions europees i municipals, el Partit Demòcrata va tornar a oferir l’opció de l’excepcionalitat
de Junts per Catalunya, amb decisions no pas prou estudiades ni discutides dins el mateix partit.
Ara hem acabat aquest cicle electoral i és hora de donar les gràcies a tota l’estructura del partit, sobretot als associats, a tots els interventors, a tots els candidats i candidates de les diferents eleccions i a tota aquella gent anònima que des de la complicitat ens han encoratjat dia rere dia. I també és hora de destacar la generositat d’aquells companys injustament tancats a la presó, referents per a nosaltres, i els nostres companys a l’exili, des d’on el president Puigdemont, amb el seu lideratge, ha obert tots els camins que van cap a Europa.
En el moment actual, i tenint present que la independència continua sent l’objectiu principal, l’Estat espanyol ha tingut tres opcions: endurir encara més la repressió judicial i política amb més 155; avançar en un acord entre el PSOE, l’esquerra espanyola i els sobiranistes catalans i bascos per buscar solucions democràtiques al conflicte català, o bé, tal com sembla que s’ha escollit, aprendre a viure amb l’independentisme català sense que l’Estat plantegi res més que intentar que aquest no creixi evitant que l’independentisme governi a les institucions i també als ajuntaments, impedint l’efectivitat d’allò que els ciutadans voten a les urnes i cronificant d’aquesta manera el problema català.
En aquest sentit, el Partit Demòcrata haurà de prendre les seves decisions i analitzar les actuacions a emprendre sabent l’opció d’un Estat que no escolta, comptant amb la seva vocació de governar les institucions (per exemple, amb els 393 alcaldes i 2.798 regidors) i amb permanent connexió a la internacionalització de la qüestió catalana i amb el reconeixement internacional del nostre dret d’autodeterminació.
Ara toca mirar endavant i prendre decisions i construir futur, futur i futur. Estic segur que el nostre partit encertarà amb les decisions que ha de prendre de cara endins i de cara enfora, però em permeto apuntar alguns dels ingredients que per mi han de tenir aquestes decisions: Prou autodestrucció. Escoltar molt. Determinació i cap renúncia. Consciència de la diversitat de la societat catalana. Lligam entre la política i els actors del país i el valor de posar les persones al centre de tot.
Mirar al futur és la feina que ara té la gent de Partit Demòcrata. I d’ells i només d’ells en dependrà el futur del nostre partit.
Ara al PDECat li toca prendre decisions internes i externes i construir futur