JxCat, enèsima metamorfosi

L’espai polític que un dia va ocupar CDC ha tingut transformacions convulses els últims anys com a conseqüència del procés independentista. I continuarà per aquest camí els pròxims mesos.

Artur Mas té previst veure’s avui amb Carles Puigdemont a Waterloo per abordar el futur d’una força política que ha anat diversificant la seva marca fins al punt de diluir la seva identitat i dificultar el seu reconeixement. Convergència es va transformar en el PDECat, després aquest partit es va cobrir sota el paraigua de Junts per Catalunya i, pel camí, va sorgir una competència amiga sota el nom de la Crida, que no ha aconseguit l’impuls que Puigdemont, des de Bèlgica, i Jordi Sànchez, des de la presó, esperaven.

Davant la dispersió de noms, les desavinences entre dirigents i la falta de directrius ideològiques i estratègiques clares, veus del partit de diferent signe han reclamat a Mas que s’impliqui i posi ordre en una casa que està cap per avall, per afrontar amb mínimes garanties les pròximes eleccions catalanes. Una tasca digna de Marie Kondo.

A priori gairebé tots estan d’acord a deixar que el PDECat es dilueixi en Junts per Catalunya, que s’erigiria com a força principal. JxCat és una marca registrada com a partit que pertany al PDECat, però no té una estructura organitzativa pròpia. Es tractaria de muntar-la i situar-la com la marca pública. Tant Mas com Puigdemont mostren la seva disposició a col·laborar per fer viable una certa integració de les diferents sensibilitats, però el cas és que les seves concepcions sobre el que cal fer són diferents.

Per al sector que reclama a Mas que s’hi impliqui, la solució passaria per una mena de direcció compartida, amb un expresident dedicat a l’acció interior i un altre a l’exterior. És a dir, Mas seria qui tindria la paraula en els afers diaris de JxCat, mentre que Puigdemont se centraria a internacionalitzar el conflicte català. En aquest esquema Mas tindria sota el seu comandament la confecció de les llistes i, per tant, l’última paraula rellevant sobre el candidat a la presidència de la Generalitat, que és el rovell de l’ou de la qüestió. En principi Mas no té intenció de presentar-se, però desconfia de la manera com Puigdemont ha elaborat les últimes llistes electorals, pràcticament a dit.

Els més pròxims a Waterloo, en canvi, creuen que Puigdemont ha d’agafar les regnes de JxCat, comptant amb alguna persona de la seva confiança a Barcelona –els noms d’Elsa Artadi i Laura Borràs tornen a sorgir– i amb l’ajuda de Mas per fer possible una certa integració de diferents faccions.

El mecanisme per posar en marxa aquesta reordenació no està definit. L’actual president del PDECat, David Bonvehí, no vol convocar un congrés al juliol. La veritat és que els dos últims conclaves van ser agitats i un tercer podria acabar fragmentant encara més l’espai postconvergent. Però és clara la voluntat de tots de reorganitzar la casa d’una vegada per sempre i assignar funcions i lideratges. De moment, no està sobre la taula articular un discurs que deixi enrere les contradiccions entre els sectors partidaris de mantenir l’enfrontament amb l’Estat i els que voldrien entrar en una fase més pragmàtica i de distensió. Però és evident que el discurs dependrà de quins dirigents aconsegueixin el control. Està en marxa l’enèsima metamorfosi de CDC.

Mas intentarà pactar amb Puigdemont una direcció integradora, però la clau és qui decideix sobre les llistes