Fidels i traïdors
S’han sentit insults en diversos plens de constitució d’ajuntaments. També les picabaralles han continuat al carrer amb cridòries i amb acusacions mútues entre uns i altres. En molts municipis un partit va pactar l’alcaldia a última hora de divendres i dissabte era un altre el que se l’emportava per canvis inesperats de vots. La democràcia té aquestes imprevisions a l’hora de repartir-se les quotes de poder o de passar a l’oposició. Des de la televisió aquests incidents tenen un punt de comèdia, veient a què estan disposats molts per tal de mantenir una cadira o prendre-la a un altre.
No és tan divertit per als protagonistes d’aquestes baralles, legítimes però llastimoses, i menys gràcia té per als votants que se senten instrumentalitzats en funció dels interessos personals dels qui van elegir. Travessar políticament la plaça Sant Jaume, en un sentit o en un altre, és sempre un camí espinós. L’espectacle mentre el nou Ajuntament travessava la plaça per complir la visita ritual al president de la Generalitat va ser lamentable i impropi d’una societat tranquil·la, democràtica, que sap guanyar i també sap perdre.
El que més m’inquieta dels insults que es llancen a l’adversari és el cada vegada més freqüent ús de la paraula traïdor . És un concepte que és molt propi de sistemes dictatorials i rígids en els quals no s’accepta la discrepància, es practiquen les purgues i s’estableixen rangs de bons i dolents. Els traïdors floreixen en dictadures encara que només siguin discrepants.
No s’assumeix que el reconeixement de les diferències pot convertir-se també en la marca d’una identitat comuna, segons ha escrit el filòsof Jürgen Habermas. És important guanyar però és tan important saber perdre amb dignitat i amb estil, com ho ha fet Manuela Carmena malgrat haver guanyat les municipals a Madrid.
Aconseguir l’alcaldia de Barcelona era el gran trofeu que volia exhibir Ernest Maragall, que es
presentava per ERC després d’un llarg periple pel socialisme. Va guanyar per uns cinc mil vots, però no va convèncer Ada Colau per fer de Barcelona la capital de la no nada república catalana. Els que van votar Manuel Valls per fer fora Colau són els mateixos que han vist com els seus vots han estat imprescindibles perquè l’alcaldessa revalidés el seu segon mandat. Paradoxes de la vida i de la política.
Són les regles de joc, que s’han aplicat amb gran xaranga i xivarri en molts municipis espanyols. Ciutadans va guanyar les eleccions autonòmiques catalanes, però Inés Arrimadas no ha pogut governar. El gest de Valls ha comportat, d’entrada, que el grup de Ciutadans a l’Ajuntament de Barcelona s’hagi trencat en dos.
La política catalana s’ha quarterat en tots els seus àmbits des que Artur Mas va decidir tirar endavant la independència després d’haver perdut dotze escons en les eleccions del 2012. Aquest va ser un gran error que ha contribuït a dividir el país, a la trituració de partits, a l’emergència de traïdors per tot arreu i a la ruptura de la precària unitat de l’independentisme.
Penso que és pertinent preguntar-se si un Govern de coalició presidit per Quim Torra pot continuar gaires mesos si els dos socis que el sostenen discrepen en la tàctica i en l’estratègia per assolir la independència. Oriol Junqueras mana clarament des de la presó en espera de la sentència i Carles Puigdemont dirigeix l’Executiu en temps real des de Waterloo. No consta que entre ells tinguin una relació i una comunicació fluides. Les eleccions catalanes seran inevitables d’aquí uns mesos.
La batalla de Barcelona ha demostrat que l’eix principal de la política catalana no és el de dreta i esquerra, rics o pobres, barris acomodats o zones empobrides. L’eix principal és l’independentisme, que és la vara de mesurar totes les coses que s’esdevenen al país. L’estranya pinça contra Maragall no va ser per ser d’Esquerra sinó per haver pregonat que Barcelona seria la capital d’una Catalunya independent la nit de les eleccions. I per complir aquesta promesa només comptava amb 15 dels 41 regidors de la ciutat.
L’independentisme és aquí per quedarse, però no pot ser l’únic paràmetre per governar un país amb milions de persones que també tenen altres preocupacions i interessos, com obtenir o mantenir la feina, conrear la cultura, disposar d’un sistema sanitari bo, una educació de nivell i assequible... La mitjana de la matrícula de la universitat és de 1.063 euros a Espanya. Madrid arriba als 1.441 i Catalunya als 2.011, la més cara de totes. No s’ha de fer política en totes aquestes qüestions mentre arribi la independència? I no parlem de la pressió fiscal.
La política no es pot moure en l’àmbit de covards i traïdors, bons o mals catalans, independentistes o no, rurals o urbans. Si es descuiden durant més temps els drets socials centrant-se en els drets nacionals per damunt de qualsevol altre, la política democràtica en sortirà molt perjudicada.
Cal preguntar-se si una coalició independentista enfrontada obertament amb si mateixa pot continuar governant