En clau d’humilitat
Keith Jarrett va posar les mans sobre el teclat. Però, quan va sentir el primer acord, es va aixecar i va abandonar horroritzat l’escenari: “Aquest trasto –va cridar al promotor– desafina”. L’auditori xiulava impacient quan el promotor es va posar de genolls: “Perdó, Keith, però toca: si no toques, m’arruïno per sempre”. Jarrett va tornar i va convertir aquelles notes estridents en el seu Köln concert (1975): el directe de piano més venut de la història.
Aquell any els baby boomers ja adolescents ens vam trobar amb el piano de la nostra convivència molt desafinat per 40 anys de dictadura. Podíem haver emigrat en massa o cremat l’auditori, però la majoria vam interpretar amb naturalitat, renúncies i frustracions, el concert de la transició per construir un Estat democràtic, entrar a la UE i convertir-nos,
per exemple, en el tercer país més longeu del món. Vivim més i millor que llavors.
Però, massa sovint, després d’obtenir-lo, donem per fet i arrisquem el que semblava inabastable. Per això, aquell Estat que vam aconseguir sembla avui més vulnerable que venerable. Igual, ai!, que la nostra generació.
La corrupció i la recessió han desafinat el nostre piano, que ara sona com una baralla de galls sords que proclamen grans principis de futur per guanyar les municipals de la setmana que ve. Potser ara, per afinar-lo, sense campanya electoral a la vista (creuem els dits), ens podem treure el ganivet de les dents i repassar consells de l’art de la negociació.
El primer és convertir els egos remenats amb sigles de la nostra política en una cosa semblant a la no-agressió. Soc ingenu, ho sé, però no tant com per esperar grans consensos. N’hi hauria prou amb concentrar-nos en objectius comuns i no en les personalitats dels líders; en interessos de tots més que en les posicions de part i en opcions que permeten beneficis que ningú no qüestiona: algú està en contra, per exemple, que perdem el nostre lideratge europeu en atur juvenil?
La majoria dels errors humans, en suma, consisteixen a confondre els fins amb els mitjans. I l’Estat només és un mitjà, no el fi, per a la prosperitat compartida. Així que, en comptes de pugnar per conquerir això o muntar-nos allò, no seria més rendible per a tothom pactar mesures concretes per assolir-la i postergar sigles i egos?
L’atmosfera amb què vam afinar el nostre piano als setanta arrelaria avui, com llavors, si uns es comprometen a complir les lleis que ens hem donat en democràcia i els altres a continuar negociant-les fins que tots les considerem pròpies.