Juro el càrrec .... per la meva sogra!
Ja torno a veure Donald Trump a les escalinates del Capitoli un dia de gener del 2021 tirant a fred: –Juro capritxosament tirar-me a l’esquena les meves obligacions com a president dels Estats Units i defensar o no la Constitució conforme al meu humor, les enquestes i el que facin aquests bastards del Suprem.
M’imagino que els nord-americans es quedarien de pasta de moniato, sobretot si Trump tuneja l’afegitó.
–I dic que Déu m’ajudi perquè Déu i jo som amics, que si no...
Jo a Donald Trump el veig capaç d’això i de visitar Espanya –algun dia caldrà convidar-lo, oi?– i deixar anar en el sopar de gala:
–Spain is different? Me too! Where are the mariachis?
Amb la moda de jurar o prometre els càrrecs al caprici de cadascú estem donant unes lliçons de democràcia sostenible, de toreria i de teatre de l’absurd que ens fan l’admiració d’Occident i l’enveja del Tadjikistan.
Ja era hora que algú innovés i capgirés tantes frases encotillades que a la resta del món repeteixen com lloros, en lloc de deixar-se portar per la inspiració.
–Baldiri, vols rebre Scarlett Johansson com a muller i promets ser-li fidel en la prosperitat i l’adversitat, en la salut i la malaltia, estimant-la i respectant-la?
–Voler, voler..., sí, ho vull, però per imperatiu canònic perquè jo els dijous surto a sopar amb els amics, es posi com es posi la Scarlett.
Els casaments guanyarien en interès i podrien sortir en prime time o ferse apostes en línia per poc que l’Església concedeixi llibertat d’expressió i permeti als contraents anar més enllà de l’autoritari “sí, ho vull”.
Ens arriben notícies de Ginebra sobre
Jurarà el càrrec Trump el 2021 a l’espanyola?, espanyolitzarà Ginebra el jurament hipocràtic?
la possible creació d’una comissió de savis per adequar el jurament hipocràtic. L’Associació Mèdica Mundial ha seguit amb interès i de bon grat la creativitat mostrada pels electes espanyols aquestes setmanes.
Els metges s’han passat la vida donant ensurts als pacients, extirpant melses i mirant de reüll les infermeres, i potser ja ha arribat el moment que el jurament hipocràtic s’ajusti al dret d’autodeterminació individual del segle XXI.
–Prometo complir aquest pacte sempre que els pacients deixin de tossir quan els parlo. Aplicaré totes les mesures necessàries per a la salut del malalt a condició que deixi de fumar i de muntar calçotades. Respectaré la privacitat dels meus pacients per imperatiu hipocràtic, tot i que si a mi una pacient em convida a prendre una copa no veig què n’ha de fer Hipòcrates de la meva vida privada...
Que avorrits que són els estrangers a l’hora d’accedir als càrrecs!
Nosaltres, en canvi, som capaços de posar al dia i donar modernitat al molt espanyol i antic “prometer y prometer, y una vez metido, olvidar lo prometido”.