Prejudicis del judici
Finalment, després de quatre mesos de sessions, el judici sobre el procés ha quedat vist per a sentència. Al llarg de 52 sessions maratonianes, defenses i acusacions han procurat legítimament que la seva proposta interpretativa sobre els fets esdevinguts a Catalunya durant el 2017 sigui assumida pel tribunal. Més enllà del dolor que hem tingut els encausats, de l’empatia que especialment han despertat els processats presos i el dolor de les seves famílies, que fins ara tenien en els seus pares, fills, esposos o àvies avui encausats uns ciutadans que en el pitjor dels casos havien estat multats per excessos de velocitat, el cert és que al llarg de la vista oral han planat dos prejudicis que voldria refutar.
En primer lloc, en les acusacions, el convenciment que la dissortada sessió plenària del 27 d’octubre del 2017 i la seva suposada declaració d’independència van ser la culminació d’un acurat pla traçat com a mínim des del 2015 i en el qual cada decisió presa des del Parlament, des del Govern o des d’Òmnium i l’ANC estava rigorosament pensada i concertada. Com va explicar amb audàcia l’excel·lentíssim fiscal senyor Fidel Cadena, des d’aquesta perspectiva el procés havia de ser entès com un gran mosaic, finalment només intel·ligible si es feia atenció al contingut i propòsit de cada una de les seves tessel·les. Per elles mateixes, totes innòcues i inofensives; en el seu conjunt, articuladores d’un pla premeditat per a la secessió. Segons la meva opinió, res més fals! La imatge del mosaic resulta bonica i suggestiva, però ens condueix clarament a error, en la mesura que pateix de presentisme i reconstrueix la interpretació i concatenació dels fets sabent com van acabar, a pilota passada, que diríem popularment. Que la proposta és anacrònica ho confirmen alguns fets clau que, havent pres un camí, és igualment cert que haurien pogut prendre el contrari. Així, per exemple, què
hauria passat si el matí del 26 d’octubre Carles Puigdemont hagués optat, com va estar a punt de fer, per convocar eleccions al Parlament i no per portar la legislatura al col·lapse? O, si tan greu s’ha demostrat que era el programa electoral de Junts pel Sí del 2015, per què llavors ningú no el va recórrer als tribunals? O si, com s’afirma ara, tan perilloses eren les lleis aprovades pel Parlament els dissortats dies 6 i 7 de setembre, per què el govern del president Rajoy no va prendre immediatament la iniciativa d’aplicar el 155 i suspendre l’autonomia de Catalunya? Segons la meva opinió, purament i simplement, perquè, analitzats de manera aïllada, aquests i molts actes similars eren vistos com a provocacions, excentricitats o fins i tot argúcies polítiques, però en cap cas com a baules d’una cadena rupturista dotada d’eficàcia o cap validesa. Per als polítics raonables i il·lustrats –que, encara que costi de creure-ho, n’hi havia–, era impensable que una democràcia madura com la nostra pogués resoldre aquella crisi institucional amb el despropòsit en el qual va acabar.
També en el banc de les defenses i dels acusats en algun moment ha planat un prejudici no menys injust. I és el convenciment que Espanya no és una democràcia moderna i madura, homologable a les democràcies occidentals del seu entorn. Segons la meva opinió, aquesta és una idea igualment falsa, hereva d’una tradició cultural segurament configurada a partir de la generació del 98, de la qual s’amararà durant tot el segle XX el catalanisme polític i que no resisteix el més mínim contrast amb la realitat. De fet, un simple passeig per qualsevol poble o ciutat peninsular, una simple conversa amb qualsevol ciutadà espanyol d’avui o l’anàlisi del seu entramat i qualitat institucionals dibuixen una realitat sociològica i cultural inequívocament equiparables, amb els seus defectes i virtuts, a les de la resta de les democràcies liberals del món. Res, doncs, de llegenda negra per a Espanya, ni de complexos de pseudodemocràcia, ni de ser un país genèticament intolerant, inquisidor i de conquesta. Espanya ha superat el seu propi desafiament davant la modernitat. Una altra cosa és que, com ha assenyalat recentment Santos Juliá, la seva història hagi vingut marcada per massa retrocessos. I que periòdicament, just quan semblava haver resolt i superat els seus vells fantasmes, hi hagi ensopegat de nou. Fer de la diversitat, també nacional, un dels seus valors i no un problema és un d’aquests. En tot cas, jo vull pensar, amb Jaime Gil de Biedma, que “els mals governs són un mal negoci dels homes i no una metafísica” i que en conseqüència formar part de la tradició liberal inaugurada com a mínim amb les Corts de Cadis o de la seva adversa tradició intolerant serà sempre la nostra decisió, no una qüestió predeterminada. Dinamitem, en fi, tòpics i prejudicis dels uns i els altres, únic camí eficaç per a la reconciliació, la llibertat i el progrés de tots.
Ni el procés seguia un acurat pla traçat des del 2015 ni Espanya és una pseudodemocràcia