Amor i aeroports
Aquell viatge seria un festí de petons i nedades, em deia; fins que va treure l’horari de la butxaca...
Havíem d’emprendre el nostre primer viatge junts, un cap de setmana als penyasegats d’Andratx, per celebrar totes les petites casualitats i benediccions amb què havíem confeccionat el vestit d’un amor acabat d’estrenar. Eren dies en què ell em sorprenia amb flors, comprava xocolata negra i em portava el primer cafè al llit. Un autèntic gentleman, segons les meves amigues.
Aquell viatge seria un autèntic festí de petons i nedades, em deia a mi mateixa. Fins que va treure l’horari de la butxaca i va proposar el següent: “Hauríem de ser a les 6 a l’aeroport”. “Home, sortint a les 7.30 n’hi ha prou..., l’avió és a les 9”. Vaig veure com mudava de color. Els seus llavis semblaven més gruixuts, els ulls empetitits. Movia el cap d’un costat a l’altre, negant. Un dels dos es deu haver equivocat, vaig pensar, de seguida descobriríem el malentès.
Però el malentès era jo mateixa. Per què arribes estressada, corrent i sentint aquella suor freda de pensar que perds el vol? A ell li agradava disposar d’hores d’avantatge: “Et prens un cafetó, fas un
parell de trucades, llegeixes el diari...”. Li vaig respondre que em semblava una manera ridícula de perdre el temps, i aquest va ser el nostre primer desacord. El vam espantar com un borinot, encara que al llarg dels anys donaria pas a grans bronques i retrets, fins a aquella primera i dolorosa ocasió en què el vaig sentir dir: “Som la nit i el dia”.
Més d’una vegada m’he preguntat si no estaré enganxada a l’adrenalina de la gesta, a posar-m’ho difícil per superarme. O no és aquesta una altra manera d’expressar l’estrès del viatge? “No és que la gent que arriba tard no trobi l’experiència de l’aeroport tan estressant com els que arriben dues hores abans de l’embarcament; la diferència és que els seus mecanismes per afrontar els episodis negatius de la vida són radicalment diferents”, raona el professor Gerkin, de la Universitat de Carolina del Nord, que ha estudiat aquests dos models antagònics de passatger. Els puntuals tendeixen a ser impacients i ambiciosos, mentre els tocatardans solen ser més relaxats i menys neuròtics. Però els que procrastinem, que potser no busquem una absurda satisfacció aventurera, convençuts que les hores que passem als esmentats no-llocs ens envileixen?
Han passat els anys, i entre el meu amor i jo han variat alguns costums. Vam trobar una solució de consens: sortir per separat de casa. Ell tres hores abans, jo ben justa de temps, però controlant el rellotge. I quan ens trobem a la porta d’embarcament, l’ordinador lliure de tota sospita, els diaris sota el braç, ens mirem un instant de manera furtiva, com si continuéssim sent aquells enamorats que anaven a nedar a Andratx.