Pedralbes aplaudeix Woody Allen
El cineasta i ahir a la nit músic va omplir els jardins de Pedralbes en una agradable i còmplice nit a ritme de Nova Orleans
Woody Allen va tornar a complir ahir a la nit amb la seva cita, que l’uneix a la ciutat de Barcelona des de fa un munt d’anys. I la va tornar a resoldre amb la música com a via de trobada i gaudi. Una sensació plenament compartida pel nombrosíssim públic, que no es va voler perdre –una vegada més– el xou marxós del premiat cineasta. Ja el teníem allà, puntual passades lleugerament les deu de la nit i aquesta vegada al senyorial entorn del Festival Jardins de Pedralbes.
Tímid, amb ulleres de pasta, pantalons beix, camisa de màniga llarga arremangada i, això sí, ben reclinat a la cadira seguint el ritme amb la cama esquerra. Cap novetat. Després de les dues primeres peces, es va incorporar i va dir que estava encantat de tornar a ser a Barcelona, que venien a tocar música de Nova Orleans i que esperava que la gent s’ho passés tan bé com ells.
I és que amb 83 anys l’hipocondríac i sovint genial novaiorquès continua amb les seves fidelitats i les seves manies. Entre les primeres, la passió confessa pel jazz, i si és el natural de Nova Orleans encara millor. I així, com a etern aficionat al ritme, va aparèixer amb la seva fidelíssima Eddy Davis New Orleans Jazz Band, còmplices des dels setanta. Una relació estreta que s’estén des d’aleshores sota l’ègida musical del banjo Eddy Davis i el seu desimbolt combo d’instrumentistes: tots plegats van formar una mena de matalàs sonor rialler on l’Allen clarinetista va donar curs a la seva musicalitat.
Fidel des dels anys seixanta a recórrer mig planeta exterioritzant en viu el seu amor pel jazz, Woody Allen va tornar a exemplificar els efectes catàrtics de la música. En aquest ambient, ahir a la nit, se’l va veure transformat en la seva condició de músic voluntariós però plenament entregat a la causa (en aquest cas, diríem que amb la prioritat de passar-s’ho bé ell i els seus col·legues d’escenari). Els aficionats, que al final van esgotar totes les entrades, sabien on anaven, i van correspondre a les ganes de passar una estona agradable a ritme de repertori jazzístic trotador amb un ampli somriure i aplaudiments cordials.
Com sol ser norma de la casa, la vetllada es va desenvolupar a partir d’un repertori més o menys improvisat sobre la marxa, és a dir, que canvia cada dia de concert. Va començar amb els sons pianístics de l’Excelsior rag de Claudio Colombo,
El públic va esgotar les entrades per veure i escoltar el cineasta, i així li va mostrar reconeixement i suport
al qual es van anar sumant els diferents instrumentistes (trombó, contrabaix, trompeta, bateria). Després, al llarg de pràcticament una hora i mitja, hi va haver un viatge a ritme de ragtime addictiu, amb temes interpretats de manera despreocupada però sempre dins del cànon.
Finalment, la d’ahir a la nit també va ser una vetllada de reconeixement a Woody Allen, amb una carrera i una persona sobre les quals els últims anys s’ha instal·lat una boira densa per coneguts motius extra professionals. El públic barceloní, amb una assistència massiva, li va voler mostrar així el seu indubtable suport i afecte.