En temps de la Mercromina
Abans un Mini era mini de debò. I tot i que no arribava ni al metre i mig (els originals feien 141 cm d’ample), podia encabir fins a vuit persones. Sempre, això sí, que la majoria fossin nens i es portessin raonablement bé. Almenys això és el que passava amb el Mini de la meva infantesa. Vermell, per descomptat, cada dia travessava tot Barcelona, des de la seu centenària del Natació al final de la Barceloneta (per recollir el meu germà waterpolista) i la Fuxarda (allà hi havia el club de la nostra germana gimnasta) fins a Can Caralleu (on les grans competíem amb l’equip de natació sincronitzada). I entre germans (som quatre) i companys d’entrenament que s’apuntaven així que intuïen una plaça lliure, el “cotxe petit” es va acabar erigint en l’autobús de recollida extraescolar més divertit del barri. Sempre a vessar. Fins al sostre.
Jo, ha quedat clar, també vaig fer l’EGB. Així doncs, com tants, he sobreviscut a aquells temps sense cinturons ni límits de velocitat en què els motoristes circulaven sense casc i les bicicletes, totes, tenien retrovisor (no entenc el tràgic desús en què ha caigut aquest artefacte, que, amb tant de patinet amunt i avall, estic per instal·lar-me en un lateral de la bossa de mà), malgrat que no estaven pensades per a la gran ciutat. Era aquella època que una gran majoria també fèiem la comunió a cinquè o sisè per aconseguir el primer rellotge (els nens) o aquelles medalles d’esmalt i or recarregades que nosaltres, les nenes, l’endemà mateix llençàvem al calaix de “les coses bones”.
Uns temps llunyans quan els texans eren per a l’estiu, les sabatilles per a les classes de gimnàstica i pel carrer no es corria, i molt menys es parlava sol. Això, popularitzat ara amb l’excusa dels auriculars sense fil, era cosa de bojos... L’esport, esclar, llavors també es regia amb normes i hàbits que avui semblen impossibles. De vegades inadmissibles, com ara el mètode de les nedadores madrilenyes (jo ho vaig descobrir al Canoe) per aconseguir el bronzejat perfecte sense acostar-se a una platja. Ni tan sols a la seva “sierra”. Barrejaven Mercromina amb Nivea!
Tot ha canviat tant que els nens de la vella EGB practicaven l’esport que els agradava perquè els agradava... no pensant a convertir-se en professionals (per cert, una bona notícia per a aquests últims: dilluns el Tribunal Suprem va dictar una sentència que aclareix que els futbolistes podran cobrar liquidació quan s’acabi el seu contracte, amb independència de quin sou tinguin). I, per bé que en general sembla que els canvis han estat cap a bé (els que competeixen a l’aire lliure s’apliquen protecció i no Mercromina, els nois assimilen la tècnica amb alta tecnologia i no a crits i l’esport femení defensa la seva presència), també hi havia coses que s’haurien d’haver mantingut inamovibles. Com que el Mundial de futbol és per a l’estiu.
Segurament avui fins i tot Platini pensa el mateix.
El Mundial de futbol és per a l’estiu; segur que avui fins i tot Platini pensa el mateix