No compto els meus anys. Vaig néixer a Glasgow (Escòcia) i visc al sud d’Austràlia. Casat, tinc tres fills. És urgent resoldre els problemes del medi ambient i el reconeixement i respecte de les diverses cultures: Austràlia menysprea els aborígens; Trump,
Jock Zonfrillo, xef i filantrop, defensor dels aborígens australians
Als 13 anys fregava plats...
Volia comprar-me una bicicleta i el meu pare em va dir: “Per cada lliura que guanyis jo te’n dono una altra”. Al cap de dues setmanes un dels xefs es va posar malalt i jo el vaig substituir amb dues condicions.
Un noi espavilat.
Que m’apugessin el sou i no tornar a rentar plats. Des d’aquell dia vaig començar a cuinar.
Pel camí es va perdre.
Totalment, em vaig enganxar a les drogues, una cosa molt fàcil als anys noranta, en què l’ambient a les cuines era molt masculí i agressiu.
Això és el que es valorava?
Sí, a més de sortir fins a l’alba i beure com un carreter. La meva vida era pur excés: treballava divuit hores al dia i després festa. Estàvem tan orgullosos d’aquella vida! Vaig ser politoxicòman durant nou anys. Els metges no es podien creure que continués viu.
Heroïna inclosa?
Cada dia, em punxava tot just llevar-me per poder existir, i tot i això era un triomfador. L’última vegada que em vaig injectar va ser el 1999 a l’aeroport anant a Austràlia.
Era una estrella. Va ser una carrera en ascens fins que vaig obrir el meu propi restaurant a la costa de Cornualla, a l’hotel de la germana de Rockefeller.
I ho va deixar tot.
I vaig trobar el meu propòsit en la vida.
Va fitxar per a un restaurant a Sydney.
Vaig començar a fer servir alguns dels ingredients dels aborígens. Un crític em va destrossar i l’amo em va demanar que no fes experiments, així que vaig abandonar el restaurant.
Se’n va anar a viure amb els aborígens.
No va ser fàcil, de fet el meu primer contacte va ser amb un que actuava per als turistes, en Jimi. Vam xerrar durant quatre hores, i aquella conversa em va canviar la vida.
Per què?
Em va parlar de la connexió entre la seva cultura i la terra, de les seves sis estacions anuals (segons l’any més); de com està tot interconnectat: quan floreix un determinat arbre costaner saben quina mena de pesca obtindran.“Aquella gent menja perquè tenen gana”, em deien els xefs, però entre les diferents tribus discuteixen sobre la millor manera de preparar la rajada.
Guarden els seus secrets.
Les seves tradicions són orals i les estan perdent. Ara consumeixen sucre i farines i la seva longevitat ha disminuït 15 anys de mitjana. Vaig decidir fundar una oenagé per defensar la seva cultura i crear una base de dades amb les seves plantes curatives i els seus ingredients.
Però aterraran les farmacèutiques i els caçadors de superaliments.
És una base de dades molt complexa que protegeix els seus drets. Treballem amb experts en propietat intel·lectual que els representen i són les comunitats mateix les que decideixen què volen compartir i què no, què volen vendre.
Parli’m de la seva concepció del món.
Creuen que el món es va crear cantant i que cada planta, riu i espècie té la seva cançó.
Les
songlines.
Sí, cançons que funcionen com mapes, les aprenen de petits i les seves lletres contenen informació sobre com tornar a la tribu, on aconseguir aigua, aliment, on són els llocs sagrats...
Tot això que els blancs menyspreen.
La supèrbia fa que els grans restaurants importin gambes de mars llunyans, desconeixen fins i tot el nom d’una subespècie autòctona que és tan rica com la gamba vermella.
Això voreja la incultura.
Hi ha un tipus d’oca, considerada plaga a Austràlia que és delmada a força de verí; la carn és un menjar únic perquè s’alimenten de mango.
Va acabar muntant un restaurant.
Vaig haver de fer-ho, i convertir-lo en el millor d’Austràlia per tirar endavant la fundació. L’Orana està considerat un dels 50 millors del món, la qual cosa m’ha convertit en una estrella de la televisió. Utilitzo tot aquest soroll per al que m’interessa: defensar els aborígens i fer que se sentin orgullosos de la seva cultura.
Què el va enamorar de la seva cultura?
La seva saviesa, avui la gent vol menjar ecològic, saludable i sostenible, i aquesta és la manera de viure d’aquells pobles. Cada individu té assignat un tòtem, un animal que ha de protegir, i això vol dir vetllar perquè el seu entorn li sigui favorable. Em van atorgar la grua.
Excel·lent idea que hauríem d’importar.
Així preserven el seu medi. Cap tribu no pren més del que necessita per viure. Consideren que si tu protegeixes la terra, la terra et protegirà a tu. El seu sistema de creences és molt complex.
Incloses les relacions familiars
Sí, viuen en profunda igualtat. El que tots busquem: harmonia, pau, salut, entesa, ja existeix des de fa 60.000 anys.
Estan condemnats a desaparèixer?
No necessiten res de nosaltres, ni diners, ni col·legis, ni sanitat; necessiten reconeixement i respecte. Un nen indígena té més probabilitats d’acabar a la presó que d’acabar l’escola, aquest és el secret brut d’Austràlia.
Molt brut.
L’home blanc ha aconseguit que se sentin estrangers a la seva pròpia terra, però ells tenen la resposta a tot el que estem buscant. Consideren que en la vida has de donar més del que prens, si els colonitzadors haguessin tingut aquesta filosofia el món seria totalment diferent.
IMA SANCHÍS