Els temes del dia
Els efectes a Pequín de les massives protestes populars a Hong Kong, i el lideratge digital de
La Vanguardia segons les dades de ComScore corresponents al mes de maig.
LES protestes als carrers de Hong Kong contra una llei ja retirada per la cap de l’Executiu, Carrie Lam, afí a Pequín, suposen el desafiament intern més important i més urgent per a Xi Jinping, líder de la República Popular de la Xina, que té en el pla exterior una altra patata calenta: frenar la guerra comercial amb els Estats Units, assumpte sobre el qual girarà la seva “extensa trobada” amb Donald Trump en el marc de la cimera del G-20 d’Osaka els dies 28 i 29 de juny. Vivim, per tant, un moment important per calibrar el lideratge de Xi Jinping, el governant més poderós de la Xina des de Deng Xiaoping, mort el febrer del 1997, uns mesos abans que la colònia britànica de Hong Kong fos reintegrada a la Xina, conforme a l’històric acord firmat precisament per Deng Xiaoping i la primera ministra britànica Margaret Thatcher el 1984. El text establia el final del domini britànic l’1 de juliol del 1997 i concedia a Hong Kong –ciutat vibrant, molt occidentalitzada en comparació amb la resta de la Xina i amb un sistema legal de primera– un període de 50 anys d’autonomia, un termini imprescindible per evitar els recels dels habitants de Hong Kong davant el que llavors era un règim comunista d’evolució incerta i amb mancances en matèria de llibertats.
A Xi Jinping li correspon ara fer bona la visió de gran estadista mostrada respecte a Hong Kong per Deng Xiaoping, pare de la frase “un país, dos sistemes”, que consagrava el principi d’autonomia per a Hong Kong com a criteri bàsic per a una reintegració singular. La Xina, una gran civilització, té clavada en la seva psique la humiliació que van suposar les incursions occidentals i del Japó del segle XIX i princi
pis del XX, aprofitant la descomposició del sistema imperial. Hong Kong era un símbol humiliant per a la Xina i, alhora, una joia per preservar pel seu grau de desenvolupament, el seu capitalisme vibrant i un estil de vida que incloïa llibertat d’informació i de moviments. Londres i Pequín van arribar a un acord pragmàtic –els esmentats 50 anys d’autonomia–, un termini raonable perquè el desequilibri entre la Xina i Hong Kong es reduís (com així ha estat, sobretot en el terreny econòmic).
Ha respectat el Govern de Pequín aquesta mena de contracte social amb els habitants de Hong Kong? Essencialment, sí. Els temors i el risc d’un èxode s’han dissipat. Això no vol dir que els ciutadans de Hong Kong no tinguin motius per protestar –un dret respectat per Pequín– pel que consideren interferències polítiques o un sistema electoral millorable, que garanteix a la Xina dret de veto sobre la figura del cap i els membres de l’Executiu.
La gestió de la crisi ha debilitat la cap de l’Executiu, Carrie Lam, i fa complicada la seva continuïtat. Aquesta és una decisió que correspon a Xi Jinping, que ha refusat el recurs a la mà dura contra les multitudinàries manifestacions, tret d’algunes càrregues policials. No hi és aliè el pes del recent trentè aniversari de la matança de Tiananmen, una tragèdia que convida al record i a la reflexió col·lectiva, incloent-hi també els habitants de Hong Kong a fi que no posin entre l’espasa i la paret Pequín amb exigències poc realistes. En compensació, Xi Jinping hauria d’escoltar la veu de Hong Kong i desactivar el malestar legítim per una llei d’extradició mal gestionada i contrària a l’exitós “un país, dos sistemes”.