Raonar
La desaparició de la dissertació a la selectivitat francesa seria equiparable a l’incendi de Notre-Dame
Dilluns passat va tenir lloc la prova estrella de la selectivitat a França (BAC): la dissertació filosòfica. Quatre hores per respondre preguntes com ara “el treball ens fa lliures?” o “és possible fugir del temps?”, al llarg de les quals l’estudiant ha de discórrer, basant-se en els corrents filosòfics pertinents, amb un mètode molt precís. A diferència del “comentari de text”, que aquí ha estat sempre la prova per excel·lència per avaluar la reflexió filosòfica a les PAAU, la dissertation és un exercici on s’exigeix posar en joc diversos punts de vista per arribar a elaborar un raonament propi. Una prova on és necessari problematitzar, argumentar i justificar cada idea: no te’n surts si no coneixes els codis a fons.
Durant anys m’he preguntat quin pes té en el cap dels ciutadans el fet de créixer en un sistema educatiu on el pensament metòdic és de capital importància. I quin pes té, en canvi, créixer en un sistema com el nostre, on pensar sense solta ni volta gaudeix de grans simpaties (alguns en diuen fins i tot “llibertat de pensament”!). Ara m’ho pregunto cada vegada menys perquè, com Jacques le
Fataliste (amb un determinisme alegre i fatal), dono per perduda la batalla del rigor. Fins i tot a França, on al llarg de 150 anys la dissertació ha estat un pilar acadèmic intocable, comencen a dubtar del seu futur. Cada cop s’alcen més veus crítiques que reconeixen que intentar ensenyar a pensar amb rigor en un sistema educatiu massificat és una tasca gairebé utòpica. El bon professor de filosofia està sol davant un món d’alumnes permanentment connectats a xarxes socials i a pantalles que exhibeixen debats precipitats i exposicions d’opinions injustificades: un immens contraexemple de què significa pensar pas a pas i amb claredat.
La possible desaparició de la prova de dissertació, tot un ritus d’iniciació al país veí, seria equiparable a l’incendi de Notre-Dame, un signe més de la decadència d’aquesta cultura centreeuropea que un dia ens va guiar de les tenebres a la llum. Aquí no ens afectaria gaire: estem tan avesats a evitar els esforços de rigor reflexiu que la desaparició de l’examen de filosofia a la fase general de les PAAU va passar sense pena ni glòria. Tot i això, la qüestió no és tant defensar la permanència de les proves: la qüestió important és resistir a les aules. Mentre hi hagi un sol professor capacitat per ensenyar a pensar filosòficament hi haurà estudiants que s’entusiasmaran en descobrir que “pensar per un mateix” no té res a veure amb el que creien. Que els reporta una immensa satisfacció, però que necessiten fonaments per fer-ho. I que els fonaments cal treballar-los, etcètera. I entendre això (fins i tot encara que no arribin a practicar-ho) els resultarà, a més de gratificant, de gran utilitat en tots els àmbits de la vida.