El Barça resisteix amb el cor
El conjunt blaugrana, amb un gran Heurtel, reacciona a temps i allarga la final
El Barça perdia de sis a la recta final. La Lliga semblava vista per a sentència, però el conjunt de Pesic no es va rendir, va aguantar dret, es va refer al límit, va capgirar el partit i es va guanyar el dret de dur la sèrie final al quart partit. El conjunt barcelonista va allargar la Lliga amb un exercici de passió, de fe, de feina. On no li va arribar el talent ho van fer les cames. On no l’encert, el cor. Sota el guiatge d’un Heurtel endimoniat, el Barcelona va posar l’1-2 a l’eliminatòria i encara no ha dit l’última paraula. Si els barcelonistes van deixar escapar la victòria en el segon matx a Madrid, ahir a la nit van ser els blancs els que van veure com el triomf se’ls esmunyia entre els dits. On n’amollen n’entomen. Ni tan sols els quinze triples madridistes van fer caure el Barça.
La facilitat i la naturalitat contra l’esforç i la laboriositat. Quan al davant hi ha talent no sempre serveix la força de la voluntat, però sense aquesta tampoc vas enlloc. Quan al davant hi ha punteria no sempre val amb el factor ambiental, però sense el Palau no s’entén el resultat d’ahir. Quan a l’altre cantó de la pista et trobes amb rivals tan contrastats com experimentats no n’hi ha prou a voler. També cal poder i saber, i el Barça va poder i va saber.
Pesic va provar diferents alternatives, com ara arrencar amb un cinc inicial petit, amb Oriola com a 5, i amb Kuric. Va assajar amb dos bases. Va estudiar la fórmula perquè Tomic fes més mal. Amb tot, el veterà tècnic barcelonista no va trobar la manera que els seus homes frenessin els míssils de llarg abast del Madrid, llevat del final.
Fins a vuit triples havien anotat al descans els blancs, que atacaven des de diversos flancs i amb jugadors de caire diferent. El primer a prendre la metxa del Madrid va ser Rudy Fernández, que es motiva pels crits del Palau. Després li van agafar el testimoni Campazzo, Llull, Carroll i, sobretot, Thompkins, que fins ara havia tingut una presència poc més que testimonial a la sèrie, almenys en aquest apartat, i que va marxar a l’entreacte amb tres triples i tretze punts.
Tot el que li havia costat al Barça de llaurar, minut a minut, punt a punt, possessió a possessió, li va marxar aigua avall durant aquesta fase davant l’encert superior del Madrid. El Barça apostava per frenar els homes clau de Laso, però no podia arribar a tots els llocs.
Així doncs, es va passar del 27-21 al 29-37. Pesic no tenia més remei que tocar a sometent i dir allò de “Pilotes a Heurtel”. El francès va agafar la moto per mantenir al partit el seu equip (34-40 al descans).
El Barça també s’havia de sobreposar al factor emocional després del fatal desenllaç del segon encontre, aquests 27 segons lamentables en què va llençar la victòria. Una oportunitat de les que no tornen, i menys en una final. D’una banda, el conjunt barcelonista necessitava un punt més de desvergonyiment, d’atreviment en atac. Una guspira per embalar-se, que acabaria arribant. De l’altra, havia d’ajustar la defensa dels homes exteriors i esperar que el Madrid baixés el seu percentatge des de la línia de tres, un aspecte en qupe els de Laso fan molt més mal que els culers.
Tanmateix, a la represa els blancs van amenaçar de donar el cop de gràcia definitiu marxant d’onze punts. Plovien els triples a la cistella blaugrana, però just en aquell moment, i sota l’influx d’un Palau enardit, el Barça va reaccionar de manera furibunda. Heurtel va pujar la temperatura amb les seves penetracions, va trobar socis i els de Pesic van recuperar el comandament, encara que fos provisionalment. El Barça recorria al coratge. El Madrid, al canell. Ara bé, es va entrar a l’últim quart amb tot per decidir (56-58).
Un període en què el duel es va convertir en un acordió. Petites escomeses blanques, petites reactivacions barcelonistes. Un io-io en què sempre anaven al davant els blancs, amb la inspiració de Campazzo i Thompkins d’una banda i el sacrifici col·lectiu barcelonista de l’altra. El Barça no llançava la tovallola, però el Madrid responia a garrotades. Hauria estat fàcil signar la capitulació, però els de Pesic encara van tenir grapa per guanyar. Kuric va clavar un triple, Heurtel es va fabricar una cistella i Singleton va fer esclatar el Palau quan quedaven 29 segons per al final.
El Barça s’havia posat un punt per sobre amb només un sospir per jugar. La tensió es palpava en l’ambient. Llull va fallar, però el Madrid va recuperar la pilota. Campazzo va buscar la cistella i va relliscar i el tir final de Thompkins tampoc no va entrar. Per un pèl, però el Barça, encomiable, va allargar la sèrie. Demà, més emoció al Palau.
ES VAN AIXECAR El conjunt de Pesic, que va arribar a perdre d’onze punts, es va sobreposar als quinze triples del Madrid
CREU PER ALS BLANCS Enmig d’un ambient d’altes temperatures, Thompkins va fallar un llançament amb la botzina