“És ridícul que sigui milionari pel fet de tenir un pis”
David Harvey, geògraf ; coautor de ‘La lógica geográfica del capitalismo’
Soc jove, perquè encara m’apassiona el que faig. La geografia són llocs i el que sentim per ells. Vaig néixer a Dover i visc i estimo Nova York: soc d’on visc. Tinc dos fills que volen sols. Les metròpolis cada cop tenen més inversors i menys habitants. Col·laboro amb el CCCB i investigo a la CUNY
Què veu avui un geògraf al món? El capitalisme està dopat amb liquidesa: s’han fabricat i posat en circulació ingents quantitats de diners, perquè el sistema no acaba de rutllar.
Doncs els EUA tenen gairebé plena ocupació. Aquest és el drama: que fins i tot la plena ocupació no reparteix prosperitat com passava abans i deixa massa gent enrere. Per pal·liar totes les seves deficiències, els bancs centrals fabriquen més i més diners... Però no es reparteixen.
I la liquiditat ho arregla tot o només ho dissimula tot de moment?
Hi ha més diners que mai, una liquiditat estratosfèrica, però continua concentrant-se cada cop més en poques mans. I l’era digital, que havia de democratitzar la riquesa i el coneixement, l’ha monopolitzat per a un grapat de bilionaris tecnològics.
No hi ha noves classes mitjanes a l’Àsia? I també milions de nous milionaris. I aquest és l’assumpte que ocupa el geògraf: tots volen invertir al centre de ciutats cosmopolites amb una marca molt sòlida. I esperen que siguin rendibles.
Hi ha molts més diners, però no hi ha molts més habitatges ni ciutats? I per això a les ciutats hi ha cada vegada menys ciutadans i més inversors. El metre quadrat és cada cop més car, però, en canvi, molts habitatges estan deshabitats o només els habiten turistes per dies.
Vostè és propietari?
Tinc un piset a Manhattan i això em fa milionari. És ridícul.
Per què no es relaxa i en gaudeix? Perquè si venc aquest pis i vull continuar vivint al meu barri de tota la vida, per comprar-ne un altre em convertiria en pobre i, a més, endeutat.
Què s’hi pot fer?
Intervenir els mercats, per descomptat. La societat ens ha de protegir amb lleis.
I si ven el seu pis i vostè se’n va a un altre lloc més barat?
Soc geògraf. I si he après res aquests anys és que la geografia és on els sentiments convergeixen amb els diners. No renunciaré al meu sentiment de pertinença i a l’afecte al meu veïnat per obeir a la lògica de mercat.
Quina és la lògica de mercat al seu barri?
Doncs hi ha inversors xinesos, àrabs i russos i de tot arreu que compren pisos com el meu on no viuran mai. I no tenen cap sentiment respecte al barri ni als veïns. Per a ells només són uns totxos en els quals dipositar els seus excedents de diners amb la seguretat que Nova York sempre serà segur i valdrà cada vegada més.
Aquesta seguretat és segura?
Gens ni mica. A la meva edat ja he vist uns quants esclats de bombolla immobiliària: els maons no són el millor negoci, però sí el més fàcil d’entendre.
Com ha canviat la geografia des que vostè la investiga i ensenya?
La geografia no és sinó el que els humans projecten en ella. Va començar sent una disciplina militar; després, a més, colonial, per explotar poblacions; i avui és financera.
Com la investiga vostè?
Analitzo els fluxos de capital: on van i d’on se’n van els diners. Segueixo els diners.
Com un economista?
La diferència amb ells és que els geògrafs incorporem les persones i els seus sentiments a l’anàlisi. No només es tracta de capital humà, sinó de la llibertat d’elegir els veïns i l’afecte que pots sentir per un lloc o un altre.
Com es mesura?
Descrivim les relacions de les persones amb l’entorn. Contestem preguntes. Per exemple: per què Detroit es va enfonsar i es va tornar inhabitable i, en canvi, San Francisco és més cara que mai i, per tant, també inhabitable?
Això també s’explica pels fluxos financers?
No només. Nosaltres també descrivim com generen maneres de viure específiques i una estètica local: la música, la gastronomia, les jerarquies socials i parentals. Són importantíssimes en definir una geografia.
I hi ha bons i dolents?
Vostè m’ha dit que va estudiar a la Universitat de Nova York. Doncs la seva universitat ha destruït la diversitat del teixit social del Village. Ha convertit la seva esplèndida varietat social en un monocultiu d’estudiants de tot el planeta que paguen una fortuna per un títol i d’altres americans que s’endeuten per poder tenir-lo.
Vostè què faria per evitar coses com aquesta?
A Nova York hi ha prop d’un milió d’habitatges protegits amb preus regulats. Això explica la seva diversitat cultural, estètica, gastronòmica, vital... I, a més, l’alcalde avui vol augmentar la protecció dels arrendataris. Aquest és el camí. I també noves formes de propietat conjunta.
I l’error quin seria?
Deixar que els milionaris facin el que vulguin, perquè degradarien la ciutat i després l’abandonarien. I esclataria una altra bombolla. Als especuladors cal protegir-los de sí mateixos per protegir-nos tots.