Gegants i capgrossos

Godzilla: rey de los monstruos Direcció: Michael Dougherty Intèrprets: Millie Bobby Brown, Kyle Chandler Producció: EUA, 2019 132 minuts. Ciència-ficció

Tan japonès com el sushi, Godzilla va atreure ben aviat l’atenció dels americans: el 1956, dos anys després de Godzilla, el film fundacional de la saga, se’n van apropiar, li van afegir metratge amb la incorporació de l’actor Raymond Burr i el van estrenar amb el títol de Godzilla, king of the monsters. Molts anys després, aprofitant la febre juràssica causada pel doctor Spielberg, Roland Emmerich va realitzar un Godzilla tan espectacular com en el fons convencional, i Gareth Edwards un altre de més presentable el 2014. El diluvi de Godzilles, però, és japonès, particularment cabalós als anys cinquanta i seixanta, unes dècades que van veure néixer altres criatures gegants que acompanyarien l’animal prehistòric en les seves tribulacions (el drac de tres caps Ghidorah, l’ocell Rodan, l’arna Mothra) o serien el seu rival a les taquilles (la tortuga Gamera).

Godzilla: rey de los monstruos és la continuació de la pel·lícula d’Edwards, de la qual recupera alguns personatges, i té la gentilesa d’afegir a l’aventura els al·ludits Ghidorah, Rodan i Mothra, una mena de festa major amb gegants i capgrossos (aquests més aviat els humans, científics o militars). Rendida a la parafernàlia digital (a sobre, inesperadament lletja), té l’estrany atribut de no contenir, no ja una escena per al record, sinó una imatge, un sol pla, creatiu: una superproducció d’un sol ús. Ni un gram de la poesia i la màgia que sí que tenien aquells (dolents però encantadors) Godzilles de cinema de barri. /