“Vivim en una societat fracturada que anhela la trobada”
Tinc 82 anys. Vaig néixer a Florència i visc a Roma. Em vaig divorciar als quatre anys de casada. Després Alberto Moravia i jo vam ser parella 16 anys. No tinc fills. Defenso els drets civils, la democràcia i el projecte europeu. Crec en la sacralitat de
Què és el més revelador que li ha passat a la vida? Viure en un camp de concentració al Japó dels set als nou anys.
Com hi va anar a parar?
Els meus pares van decidir marxar al Japó per escapar de la Itàlia de Mussolini. El meu pare, antropòleg, va aconseguir una beca, però quan es va negar a firmar l’adhesió a la república feixista de Saló, ens van tancar al camp de concentració de Nagoya.
Què li ve al cap?
La fam i les bombes.
Descrigui’m la fam.
La fam de veritat porta malalties: escorbut, raquitisme, ceguesa, et cauen els cabells, les dents... Les formigues són verinoses i el meu pare ens va prohibir que en mengéssim, vam arrasar les glans, l’herba. Érem tres germanes, la petita tenia dos anys. Un any més i ens hauríem mort de gana.
Què els va salvar?
L’erudició del meu pare, que coneixia una antiga pràctica dels samurais: si et talles un dit i el llances a l’enemic, li demostres la teva vàlua, d’aquesta manera no et pot menysprear, en certa manera li crees una obligació cap a tu.
I el seu pare es va tallar un dit?
Sí, amb una destral, i l’hi va tirar a un guarda que es va enfadar moltíssim perquè el va esquitxar de sang, però una setmana després ens va portar una cabra que ens donava 200 grams de llet al dia.
Quants presoners eren?
Divuit italians. Cada dia ens reunien per dirnos que, així que guanyessin la guerra, ens tallarien el coll. Imagini el meu terror.
Què n’ha fet, d’aquella experiència?
Aquella infantesa terrible va donar pas a la serenitat. La pau em va permetre curar-me, menjar, vestir-me; però l’experiència que vaig viure sempre hi és. No aconsegueixo llençar res de menjar, és una obsessió, i la mort pròpia o aliena m’espera literalment a cada cantonada.
Ha indagat en l’ànim a hu mana.
No crec en la bondat natural de l’ésser humà, considero que pot ser el pitjor dels animals: malvat i brutal, per això crec en l’educació, l’ètica, les lleis. L’humà s’ha de regular, no se’l pot abandonat a si mateix.
L’educació ens redimeix?
Ens pot convertir en bons ciutadans. Fixeu-vos que en la història, la dona ha estat obligada a reprimir l’agressivitat i això ens fa menys criminals que l’home.
Fa conferències a joves.
Quan els professors són persones entregades, amb passió, amb generositat, els estudiants responen molt bé; quan exerceixen l’ensenyament sense entrega, els alumnes es lliuren als telèfons mòbils. L’educació a Itàlia no funciona, tenim un Govern que no té cap interès a invertir en educació.
Per què ho han elegit?
Perquè han difós la por de l’emigrant, han convençut la població que la nostra identitat està amenaçada. Els joves creuen que els drets civils són per sempre, però poden desaparèixer en una generació, i ara bufa un vent de retrocés.
Ha patit abusos?
Moltes molèsties. Recordo un soldat americà al Japó: “T’assembles a la meva filla, seu a la meva falda”; i un capellà besant-me a la boca. Però sabia defensar-me, els donava una puntada de peu i m’escapava. Hi ha tant abús infantil! El més terrible és que els abusadors aconsegueixen convertir els nens en còmplices.
Com es poden aturar aquests abusos contra les dones i els menors?
Amb cultura. Educant l’altre en el respecte i posant límits a l’imaginari del cinema i la publicitat, on tot es basa en el llenguatge de la seducció femenina; per vendre un cotxe o una cervesa hi posen una dona mig despullada, cal parar de cosificar el cos femení.
Vaig ser pobríssima durant molts anys. El meu pare no tenia feina, malvivíem a casa dels avis. Als 15 anys vaig començar a treballar, vaig fer moltes coses: ajudant de carter, hostessa de vol, doblatge, ajudant d’una fotògrafa...
Quan va començar a escriure?
Als 13 anys. Escriure es va convertir en una cosa fonamental en la meva vida per curar les ferides.
El seu matrimoni va durar poc...
Tot just quatre anys. Es va trencar quan vaig perdre, als set mesos, el fill que esperava.
Escriu d’això molts anys després.
Reflexiono sobre la història de la maternitat, un poder en mans de les dones que va ser segrestat per la societat patriarcal.
Vostè era amiga de Moravia, Fellini, Visconti, Calvino, Pasolini... eren masclistes?
No, perquè eren lliures, oberts i respectuosos.
Els deu trobar a faltar.
Als anys seixanta i setanta, els intel·lectuals érem una comunitat que ens vèiem sovint i sense cita prèvia. Ens trobàvem en un bar de Roma i ens barrejàvem amb la resta de la societat. Això avui ja no existeix. Vivim en una societat fracturada que anhela la trobada.
Què busca, vostè?
L’estima, la consideració, no la fama, pel que soc i pel que són els altres. Però per a això t’has d’estimar a tu mateix.
Què val la pena en la vida?
La vida, al final només tenim això. Si no estimes la vida, estimes la mort. Jo cada matí em dic: “La vida és bonica”, perquè si no t’envileixes. La felicitat de viure és tenir projectes per al futur, encara que el futur sigui breu.
IMA SANCHÍS
Les coses van canviar en arribar Sicília?