Miguel Falomir
Una gran exposició del Prado rebat les lectures nacionalistes de la pintura
El Museu del Prado, dirigit per Miguel Falomir, celebra el bicentenari amb una de les exposicions més potents dels últims anys: Velázquez, Rembrandt, Vermeer. Mirades
afins, comissariada per Alejandro Vergara.
Els grans mestres de la pintura espanyola i holandesa del segle XVII no es van conèixer, tret de comptades excepcions. Però, en contra de les teories establertes a partir del XIX des de premisses més nacionalistes que científiques, les inquietuds artístiques d’uns i altres presenten sorprenents coincidències. Ni Zurbarán és tan espanyolàs, com molts van voler fer-nos veure, ni l’estil de Hendrick ter Brugghen és tan propi dels Països Baixos, com els seus paisans podien pretendre. El Museu del Prado ho acredita en una de les seves exposicions més potents dels últims anys, titulada Velázquez, Rembrandt, Vermeer. Miradas afines, concebuda com una de les grans apostes del bicentenari de la institució. Es podrà veure des de dimarts vinent, 25 de juny, fins al 29 de setembre.
La mostra, comissariada per l’expert de la casa Alejandro Vergara, reuneix 72 obres procedents de 16 museus a més del mateix Prado. Entre els préstecs d’altres pinacoteques destaca el del Rijksmuseum d’Amsterdam, consistent en un lot de 17 olis que inclou Els oficials del gremi de drapers il’ Autoretrat com l’apòstol Sant Pau, de Rembrandt; el Retrat d’un home de Frans Hals o la Vista de cases a Delft de Johannes Vermeer, autor de qui només es conserven 34 obres i de qui el Städel Museum de Frankfurt aporta a més El geògraf.
Per visualitzar el que Vergara va anomenar a la presentació “el tapís europeu” dels grans de la pintura espanyola i holandesa del XVII, fruit d’un substrat clàssic comú, el Prado ha recorregut a la tècnica de les “semblances raonables”; és a dir, a l’aparellament de quadres d’autors d’una i altra nacionalitat que s’assemblen d’alguna manera. El resultat és màgic.
El primer cas de similitud sorprenent el veiem en els corresponents olis de tema i composició gairebé idèntics que Velázquez i Vermeer van pintar en llocs distants amb gairebé 30 anys de diferència i sense haver-se vist mai a la vida. Són Vista del jardí de la Vil·la Medici a Roma, del sevillà, i Vista de cases a Delft, del pintor nascut en aquesta ciutat neerlandesa. En tots dos quadres es mostren edificacions aparentment insignificants i els dos artistes van posar èmfasi en la geometria i van introduir figures humanes a petita escala.
Però el que més abunda en l’exposició són els retrats, la gran estrella de l’art de l’època. I aquí sobresurten uns quants elements estètics comuns als mestres dels dos països. El primer i més obvi és l’ús del negre en el vestuari dels retratats.
Es tracta d’una moda heretada de la casa ducal de la Borgonya, que va governar tant Espanya com els antics Països Baixos a través de Felip el Vell, Carles V i Felip II. La tendència es va estendre al segle XVI entre les elits de tot Europa, però a les dècades del 1620 i el 1630 ja gairebé ningú no vestia així..., excepte en aquests dos països.
La primera sala de l’exposició és pràcticament una successió de retrats en negre a càrrec de Velázquez, Frans Hals, el Greco, Werner van den Valckert o Murillo. I no només de retrats individuals sinó també de grup, com són la tela Lliçó d’anatomia del Dr. Sebastian Egbertsz, d’Aert Pietersz, i la que potser és una de les millors obres de la mostra: Els oficials del gremi de drapers d’Amsterdam, de Rembrandt. La mirada, el gest, la postura, que no és de costat ni de cara sinó a mig camí; el plantejament
d’aquestes dues escenes de grup com si el pintor hagués interromput el que estaven fent, igual que a Las meninas de Velázquez... Hi ha en aquests quadres afinitats que justifiquen de sobres la idea de la mostra.
Però les semblances que es remarquen en l’exposició van del
més concret i palpable al més incopsable i espiritual; des de la manera d’executar les obres fins al que el comissari anomena la “filosofia estètica” d’aquests autors, en principi poc o gens connectats. La parella muntada amb el Mènip de Velázquez i l’Autoretrat com l’apòstol sant Pau de Rembrandt
Els mestres espanyols i holandesos del XVII no es van conèixer, però van coincidir en temes i maneres de pintar
L’ús del negre en el vestuari dels retratats, herència de la casa Borgonya, és el tret comú més obvi
“La pintura és un dels grans fets de la unitat de la cultura europea”, va dir Ortega y Gasset, i es reprodueix al Prado
reuneix diferents graus de semblança que van de l’aire realista present a les dues peces a les tonalitats i paletes de color que així mateix comparteixen.
Dues obres més dels mateixos autors, el Mart de Velázquez i la
Dona banyant-se en un rierol de Rembrandt, il·lustren la seva fascinació per temes pictòrics idèntics alhora que mostren el comú interès de tots dos per deixar a la vista les marques dels pinzells i les espàtules que van utilitzar. Tant l’espanyol com l’holandès ens fan percebre la roba dels seus models “com a matèria pictòrica i il·lusió de realitat” al mateix temps, assenyala Vergara.
Un apartat de natura morta, amb bodegons i gerros gairebé indistints, ens acaba de convèncer de la concordança en les maneres de pintar dels artistes i en els gustos, per exemple decoratius i alimentaris, de les seves comunitats.
En una paret de la primera sala de l’exposició s’hi pot llegir la següent frase d’Ortega y Gasset: “La unitat de la pintura d’Occident és un dels grans fets que fan manifesta la unitat de la cultura europea”. La mostra del Prado és, en aquest sentit, tota una proclamació d’europeisme.