El ciment i la mirada
Me’n vaig a fotografiar jonquis. Vens?”, va dir el Guillermo.
Em feia una mica de mandra. Estava cansat de tota una nit d’avió. Però em vaig deixar arrossegar i em va portar a una mena de Palau del Poble. Més aviat el Palau dels Corrents d’Aire: el vent entrava i sortia pels grans esvorancs que les guerres havien obert a les parets de ciment.
Era una mola angular del millor disseny soviètic, rebentada pels projectils i habitada per éssers que fumaven i s’injectaven
papaver somniferum.
Eren les restes d’un profund intent: substituir Déu per la Matèria en versió Lenin. Les restes de la Casa de la Ciència i la Cultura que els soviètics van construir a Kabul el 1982, en plena ocupació. Afganeses amb fruites i afganesos en guàrdia, tots feliços i dibuixats en marbres de diferents tonalitats incrustats a les parets. Amb piscina, dos auditoris, bar subterrani. Disseny i devastació. Les restes d’una moderna, bonica i imposada estructura de ciment.
Era el somni afganès del politburó envaït per l’addicció i finalment esnifat: qui no entén una mirada no entén una llarga explicació.
Les excavadores van fer caure fa sis anys les ruïnes del palau i, al mateix lloc, Moscou acaba d’inaugurar un discret centre cultural sense èpica ni estètica: exposen una pintura kitsch de Putin i Trump donant-se la mà, profilàcticament, i això evidencia els deliciosos microbis que hem perdut des de la morrejada que es van fer Honecker i Bréjnev. Cultura sense vodka en un bar subterrani.
El ciment arquitectònic socialista més incorporat a la meva vida ha estat el iugoslau. Tan incorporat que en una d’aquelles estructures és on més a prop he estat de la mort. Hauria estat una mort brutalista, com es coneix aquest tipus d’arquitectura, brutalment bonica a Iugoslàvia: sense el rigor dels plans quinquennals ni els capricis del lliure mercat, els arquitectes iugoslaus gaudien de tota la força de l’Estat i una enorme llibertat per experimentar.
Així ho ha reconegut una recent i
aplaudida exposició del MoMA de Nova York, Toward a concret utopia. Architecture in Iugoslàvia, 1948-1980, amb
un impecable catàleg. També el llibre Spomenik monument
database de Donald Niebyl, un viatge als flipants memorials que el titisme va construir per recordar la lluita i el dolor a la Segona Guerra Mundial. Unes naus de ciment i metall que durant anys se’m van anar apareixent perfectament acoblades al paisatge iugoslau: en escassos llocs d’Europa la memòria ha cristal·litzat en formes tan boniques. I, com els ovnis, més que tu a ells són ells els que et miren a tu. El ciment observant-te. Ciment i bellesa per convèncer que l’amor entre els pobles iugoslaus era brutalment sòlid.
Amb la desintegració dels humans i la seva carn, aquells artefactes continuaven allà, aferrats a un país que desapareixia. Com l’escultura que Petar Krstic va aixecar el 1978 i que sembla arrencada de la tripa d’un vell computador d’IBM. Uns xips soldats a uns tubs de 17 metres per recordar la fraternitat partisana durant la Segona Guerra Mundial a Bratunac, la ciutat on es va planificar la matança de Srebrenica, la més espantosa que Europa ha patit des de... la Segona Guerra Mundial.
L’ovni titista que més em va commoure el vaig trobar en una elevació a l’oest de Kosovo. Era un monument a la gesta heroica de dos amics, un de serbi i un altre albanès, contra l’invasor nazi. No era el més còsmic ni el més bonic que se m’apareixia, ni tan sols tinc la certesa de què aquest beau geste no estigués una mica exagerat. Era igual. El que m’estremia era mirar aquell ciment d’amor entre serbis i albanesos mentre serbis i albanesos es mataven amb passió. Mirar aquella sòlida oda a l’amistat després de contemplar cadàvers sobre la terra, un monestir medieval dinamitat i les muralles del patriarcat de Pec literalment assetjades.
Què ens diu aquell fraternal ciment resistint allà, en la solitud?
Anys després, a Kabul, aquell matí al Palau dels Corrents d’Aire, un parell de policies anaven inspeccionant les desenes de jonquis que jeien per l’estructura de ciment soviètic i colpejat. Passaven indiferents davant les xeringues que penjaven d’algun braç fins que es van fixar en un dels jonquis i se’l van emportar.
–Perquè detenen aquest i passen dels altres? –vaig preguntar a l’amic afganès que ens acompanyava. –Perquè aquest té alcohol. Sempre ens quedarà el ciment.Com un mirall del que no som.
Era el somni esnifat del Politburó: qui no entén una mirada no entén una llarga explicació