Les habilitats de Sánchez
Mireu la cara i els gestos de Pedro Sánchez a Brussel·les: és l’home feliç. Camina i parla amb la seguretat del triomfador. Està en la seva glòria. L’eleven als altars. No representa només Espanya o el seu Govern; representa la socialdemocràcia europea en les negociacions per als alts càrrecs de la Unió Europea. Es fa amb Emmanuel Macron i Angela Merkel com si fos un clàssic dels consells. D’aquí no res li passarà com a Felipe González: trobarà a Europa el contrapès a les misèries de la política nacional. Veient la seva tranquil·litat, ningú no diria que té pendent el seu gran desafiament: trobar una majoria que li garanteixi estabilitat durant els pròxims quatre anys. O és un gran actor d’una gran representació, o està segur que ha trobat aquesta majoria, o té una estratègia que li està sortint segons les seves necessitats i programació.
El cronista s’inclina per aquesta última possibilitat. La seva prioritat inicial és la que marca el calendari: aconseguir més poder regional. Gràcies a les majories absolutes a Extremadura i Castellala Manxa i a la seva entesa amb Podem, el seu partit ocupa més presidències, entre les quals la de les Canàries i La Rioja. No ha aconseguit Madrid, però amplia el nombre de comunitats que governava abans de les eleccions: hi ha més sous públics per repartir entre afiliats. Dona
molta importància a aquest domini, perquè no li ha importat perdre un parell de suports a la seva investidura. El seu objectiu és de més abast, una cosa com ara: “No deixis que uns escons en la teva investidura, que pots aconseguir per una altra banda, et restin poder territorial”.
El pas següent és, naturalment, renovar la confiança del Congrés, i ja no té més remei que negociar amb els independentistes després d’haver dit en campanya electoral que “no són de confiança”. A la porta de Bildu no necessita ni trucar-hi: la solució navarresa el converteix en aliat. Amb ERC té la fortuna que els catalans no estan pel bloqueig. Només falta saber què vol dir Gabriel Rufián quan avisa que “no donarà un xec en blanc”. Per curar-se en salut, Sánchez ha posat en marxa dos missatges: l’un, que només negociarà dins de la Constitució, frase que la ministra Isabel Celaá repeteix cada divendres; l’altre, donar la culpa als altres. Davant cada micròfon que li posen davant, Sánchez repeteix la mateixa lletania: jo volia l’abstenció de Cs i el PP, però s’hi neguen; aleshores no em queda més remei que parlar amb els secessionistes. Cs i el PP m’hi obliguen: ells en són els responsables, fins i tot d’una hipotètica repetició d’eleccions.
Queda un interrogant: per què el centredreta es nega a abstenir-se, fins i tot si s’invoca l’interès nacional? En el cas del PP, perquè porta gravat en l’ànima el “no és no” de Sánchez. En tots els altres casos, per incompatibilitats: Albert Rivera no pot veure Pedro Sánchez ni Pablo Iglesias; Sánchez no suporta Pablo Casado i viceversa, i entre tots ells no hi ha connexió ni empatia. Crec que el problema és aquí, com també hi era en la negativa socialista del 2016. Que no ens vinguin amb disculpes altisonants. I el més dolent és que podem viure sempre així, perquè les rancúnies no es curen amb la voluntat.