Hong Kong rebel
El 23 de juny del 1925 les tropes britàniques van massacrar a Hong Kong una multitud que protestava contra la repressió d’una manifestació setmanes abans. En resposta, el moviment anticolonial va cridar a la vaga general de Canton i Hong Kong que va paralitzar la colònia fins a l’octubre del 1926, forçant la dimissió del governador britànic.
El 16 de juny del 2019 dos milions de persones (en un país de set milions) van protestar als carrers de Hong Kong contra la violència policial amb què el Govern, a les ordres de Pequín, va respondre a les manifestacions que van tenir lloc dies abans. Davant la força del moviment, la cap de l’Executiu, Carrie Lam, va demanar perdó als ciutadans i va suspendre l’aplicació de la llei d’Extradició que va originar la protesta. Una llei que permet extradir a la Xina ciutadans de Hong Kong per ser jutjats sense garanties. Els manifestants van qualificar les disculpes d’hipocresia i van continuar reclamant la retirada de la llei, l’alliberament dels detinguts, la investigació de les càrregues policials i la dimissió de la senyora Lam.
I és que la memòria històrica dels pobles és present en la cultura de les ciutats rebels que no es pleguen als dictats de l’autoritat imposada, encara que sembli impossible la resistència. Mentre vostè llegeix aquestes línies, els activistes acampen als carrers de Hong Kong i planegen una campana de desobediència civil massiva que inclou el bloqueig de les estacions de transport. La protesta actual se situa en continuïtat directa amb l’anomenat moviment dels paraigües que va ocupar el centre de Hong Kong durant dos mesos el 2014. Nom que per cert no prové de la por de la pluja sinó de la protecció utilitzada pels manifestants contra el gas pebre de la policia.
D’on prové aquesta ànsia de resistència expressada a través de la història en mobilitzacions periòdiques contra l’ordre colonial, primer, i contra la dependència del Govern de Pequín després? Dos temes són recurrents: democràcia i autodeterminació. La capacitat d’elegir lliurement els seus propis governants sense condicions ni censures. I l’afirmació de la sobirania de Hong Kong davant les imposicions de poders externs a la ciutat-Estat.
Quan el 1997 el Regne Unit va tornar la seva colònia més preuada a l’Estat xinès en compliment del tractat imposat després de l’ocupació del territori el 1842, es va estipular el respecte a formes democràtiques a la constitució del govern, així com en el sistema judicial i en les llibertats d’opinió, associació i manifestació. La Xina va acceptar aquestes condicions sota el lema d’“un país, dos sistemes”. És a dir, la sobirania resideix en la Xina, però les regles de funcionament en l’economia, la política, la justícia i la comunicació serien les de la democràcia britànica.
Si s’hagués complert aquella promesa, hauria representat un gran progrés per als ciutadans de Hong Kong, perquè sota el mandat britànic, la democràcia es limitava a elegir un consell legislatiu sotmès a la voluntat del governador designat pel Colonial Foreign Office britànic. Per la qual cosa pot adduirse que no es va alterar fonamentalment el sistema polític, sinó que es va substituir el poder de Londres pel de Pequín.
No obstant, no era això el que els ciutadans de Hong Kong tenien al cap. Utilitzant les escletxes de llibertats que oferia el sistema britànic, en l’últim terç del segle XX es va anar configurant una activa societat civil, expressada en potents moviments ciutadans creats en els polígons residencials d’habitatge públic que caracteritzen Hong Kong. L’espectacular creixement econòmic suscitat per la competitivitat de petites empreses en l’economia global i basat en una infraestructura de serveis públics facilitada pel govern, va conduir a la formació d’una classe mitjana, altament educada, amb un sistema universitari de qualitat internacional, que difícilment es resignava a la negació de llibertats democràtiques.
En els meus anys de professor a la Universitat de Hong Kong en la dècada dels vuitanta, pel departament de Sociologia rondaven estudiants activistes demòcrates, entre els quals Carrie Lam, la dolenta de la pel·lícula en aquests moments, encara que no la recordo.
Així va ser com l’aspiració a la democràcia es va articular amb la recerca de l’autonomia amb relació a la Xina. Les tensions entre la ciutadania de Hong Kong i el govern van anar creixent al llarg del segle XXI quan es va constatar que el govern xinès guardava el poder últim de decisió. De manera que la coexistència de dos sistemes es referia sobretot al caràcter plenament capitalista de Hong Kong (l’economia del qual és majoritàriament propietat d’empreses de la Xina continental i de l’Estat xinès).
Hong Kong va ser per molt de temps la plataforma de connexió de la Xina comunista amb l’economia global i, en certa manera, l’escola de capitalisme en què van anar aprenent i experimentant els líders xinesos decidits a triomfar als mercats capitalistes sense per això relaxar el control del partit sobre la societat. Aquí hi ha la clau de la intransigència de Pequín amb els somnis de democràcia dels ciutadans de Hong Kong.
La por de la propagació del perillós virus de la llibertat en el conjunt de la Xina condueix a esclafar qualsevol vel·leïtat d’autodeterminació. Més encara quan en l’horitzó hi ha Taiwan.
No serà fàcil apaivagar els ciutadans de Hong Kong, agrupats entorn d’un actiu i idealista moviment estudiantil, i disposats a oposar-se a qualsevol retallada de les seves llibertats. No sembla importar-los la seva solitud geopolítica, abandonats a la seva sort per un Trump que ofereix a la Xina la seva neutralitat i per un Regne Unit aïllacionista. Perquè quan un poble vol ser lliure, la història mostra que ho acaba sent.
No serà fàcil apaivagar els ciutadans de Hong Kong, disposats
a oposar-se a qualsevol retallada de les seves
llibertats