Puta i ‘puma’
Sempre que veig un polític plorar en públic per raons polítiques tendeixo a desconfiar d’aquestes llàgrimes. Malgrat això, sigui benvinguda al club, alcaldessa. Benvinguda al club dels que, des de fa uns anys, rebem més d’un insult en ple carrer només perquè ens atrevim a dir en veu alta el que pensem. A vostè, dissabte passat, alguns independentistes li van dir públicament “puta” i “porca”. I a mi i a uns quants col·legues que escriuen en aquest diari, menys “marica”, un insult que ja no és políticament correcte, ens han dit de tot. Són gangues de l’ofici polític i periodístic.
Als darrers energúmens que van creure que m’insultaven, la covardia i el feixisme sempre han anat en ramat, me’ls vaig trobar dimecres. Un d’ells em va dir “puma” i els altres el van acabar imitant. Puma, en el seu argot, vol dir puto maño, perquè és així com alguns independentistes de la província de Tarragona anomenen els estiuejants aragonesos. Confesso que això de puma em va agradar perquè vaig pensar que aquell jove del llaç groc, el primer de la camada que em va assenyalar amb el dit, potser s’havia assabentat que he publicat una novel·la, Pluma de buitre, que transcorre a l’Aragó dels meus avis i pares. I vosaltres perdoneu-me el desvergonyiment o publicitat que em faig, però és que no acostumo a sovintejar els mitjans de comunicació públics catalans. Perquè no són públics sinó d’ells. Tot ja és d’ells: de Torra, de la seva germana i dels que em van dir “puma” dimecres.
I d’aquest llaç groc que vostè, alcaldessa, ha tornat a plantificar-nos al balcó de l’Ajuntament de Barcelona podria deduir-se que també aquesta institució és només d’alguns catalans. Així doncs, tot i que municipalment no estem com abans, de moment, mentre el llaç continua exposat, ho sembla. I potser és això el que convé. És bo que el feixisme català s’atreveixi a mostrar la seva veritable cara. Com diria el meu amic de Buenos Aires Héctor Orlando Chimirri: “Mal, muy mal. Como debe ser”. Així solia enfrontarse el Gordo Chimirri a l’adversitat. O sigui, alcaldessa, que vostè no és l’única que ha estat insultada públicament. I, cregui’m, l’obligat funeral que es va celebrar o que alguns van imposar dissabte passat en el molt sofert Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, va tenir moments superbs. Per exemple, quan Joaquim Forn i el germà de Pasqual Maragall la van acusar a vostè, alcaldessa, d’haver estat un “instrument útil dels poderosos”. O quan el germà, que, segons els experts, ni té cintura ni sap perdre, va dir que “la raó democràtica s’imposaria a la raó dels poderosos”. Només quan el cinisme arriba a les cotes més altes de desvergonyiment o desesperació l’espectacle polític esdevé gran comèdia.
Això s’anima, perquè, més enllà de les putes i els pumas, els embolics que li muntarà el germà al seu nou partit, ERC, seran apassionants. Així ho vaticinen els experts en bous.
A Tarragona, ‘puma’ (‘puto maño’) és com algun independentista anomena els estiuejants aragonesos