Nostàlgia exuberant

Literalment no hi cabien a l’escenari i és que la macro banda que acompanya Steven van Zandt a la gira de presentació del seu disc Summer of sorcery suma 15 músics, amb una secció de 5 metalls i 3 coristes. Tot i així, se les van apanyar per fer coreografies i deixar espai per al lluïment dels solistes en un exuberant concert de dues hores i mitja.

Tot per celebrar la trobada entre el soul i el rock i també altres músiques que han marcat el músic i actor novaiorquès, com va deixar ben clar un saborós Party mambo!, l’aire reggae d’ I am a patriot, el tropicalisme de Bitter fruit o el vernís afro de Sun city. Però el que va predominar va ser un exultant homenatge a l’edat d’or del pop, a l’encanteri de l’iniciàtic estiu de l’amor al qual fa referència el títol i el contingut de l’àlbum, siguin les harmonies de Beach Boys a Communion, les de grups femenins com ShangriLas o Shirelles en el festí de sha, la, las d’A world of our own, o l’explícit homenatge a l’era dels guateques que suposa Soul power twist, o la clara reminiscència cinematogràfica a banda sonora blaxploitation de Vortex.

Sent Van Zandt un íntim de Bruce Springsteen va igualar la grandiositat de l’E Street Band a Love again i, en el sentit oposat, es va posar introspectiu i lounge a Suddenly you per recordar la sèrie Lilyhammer i tampoc va obviar la seva etapa més combativa amb un Los desaparecidos de profunditat religiosa en els cors i ràbia rockera a les guitarres.