Un altre Piano monumental a París
Renzo Piano, autor amb Richard Rogers de l’edifici més trencador de París –el Centre Pompidou (1977)–, va lliurar aquesta primavera una altra obra monumental, per bé que de signe ben diferent: el nou Tribunal de París. Si al Pompidou va prioritzar les plantes diàfanes i va situar les comunicacions verticals i tota mena de serveis a la façana, al Tribunal de París ha proposat un edifici d’una transparència, una lluminositat i una precisió constructiva irreprotxables. Han passat quaranta anys i Piano ja no és un bandarra de l’arquitectura, sinó un dels grans.
El Palau de Justícia de París, situat durant segles a l’Île de la Cité, ja era un edifici saturat, amb la presència imponent i sovint intimidadora, pròpia de la seva tipologia. El nou Tribunal de París, a la zona nord de la ciutat, al costat de la porta de Clichy, és el contrari: lleuger, acollidor i herald d’una justícia que es diria que és més pròxima a la defensa dels drets col·lectius que no pas al càstig dels que els vulneren.
Tot és enorme en aquest edifici. Des dels seus 160 metres d’alçària, que el converteixen en el segon més alt de tota la capital
Arquitectes: Renzo Piano Ubicació: París. Parvis du Tribunal de París .
francesa, només al darrere de la torre Montparnasse (210), fins als seus 62.000 metres quadrats útils. Es compon de tres grans volums, un sobre l’altre, assentats en un sòcol, que configuren una torre ampla i escalonada. El costat més alt dona al bulevard Perifèric; el més baix es relaciona amb la línia de cornisa urbana del bulevard des Maréchaux. L’accés dona pas a un gran vestíbul de 6.000 metres quadrats i diferents alçàries. Per les seves 38 plantes, servides per desenes d’ascensors i amb recorreguts discriminats per a reus, jutges i públic, es distribueixen fins a 90 sales d’audiències de diferents mides, revestides de fusta, amb bancs de color blanc. A les terrasses generades per l’esglaonament volumètric (pisos 8, 19 i 29) s’hi han plantat més de 300 arbres, majoritàriament roures.
Ja fa molts anys i moltes obres –la seu del
New York Times a la ciutat dels gratacels o The Shard a Londres– que Piano acredita qualitat i precisió com a constructor. Al Tribunal de París això s’evidencia en incomptables detalls. Des de l’ordre compositiu i la sempre impecable combinació d’acer i vidre fins a les plaques fotovoltaiques que, perfectament ordenades, aporten una certa vibració a la façana, passant pel rendiment que es treu a la llum natural en la majoria d’estances o la manera com es desmaterialitza el volum en algunes de les seves cantonades, mitjançant jocs d’escales o altres serveis. I –com no podia ser de cap altra manera en una obra amb vocació exemplar– la gestió energètica també és de bona nota: el consum serà un terç del que es registrava al vell Palau de Justícia. Seria bo començar a estalviar per alguna banda, perquè aquest esplèndid edifici haurà costat als francesos, quan s’acabi de pagar d’aquí 27 anys, 2.350 milions d’euros.
Tribunal de París