El Madrid conserva el títol
Heurtel i Tomic desapareixen al quart partit, que tanca la sèrie
Fins a l’últim quart, ja molt decantat per als blancs, aquestes finals havien donat a l’ACB tot el que necessita: quatre clàssics disputats, pavellons plens de gom a gom, públic vociferant, marcadors igualats, de resultat imprevisible, astres que s’encenen i s’apaguen (ahir a la nit es van apagar Heurtel i Tomic), convidats inesperats (com lluitava Rolands Smits) i un malvat castigant el públic local: escalfant el canell, llançant des d’una cantonada, Rudy Fernández havia anotat nou triples consecutius.
Era un avançament? Més o menys.
Havien passat dos minuts i mig de partit i Rudy Fernández ja n’havia sumat tres més.
Evidentment, aquells ja eren oficials, ja comptaven.
I per això el partit, una altra vegada, se situava on sempre s’han situat aquestes finals. Amb el Madrid navegant amb vent a favor (un 3-11 inicial) i amb el Barça serrant les dents, a remolc, esforçant-se per evitar el fatídic desenllaç.
Aleshores no apareixia Heurtel, l’home franquícia del Barça en tota la sèrie, aquesta vegada devorat per Campazzo, i l’equip de Pesic recorria a Pangos, tan inspirat com inesperat. La seva aportació en aquell tram va ser magnífica, suficient per tapar les vies d’aigua i ressituar el Barça. El Madrid s’havia deixat oberta una porta en el segon quart, una mica desencertat des de la línia de tres, i per allà es colava l’equip de Pesic, que havia arribat a posar-se al davant al marcador: 28-26, després d’una cistella de Hanga. Hi va haver més alternatives. El Madrid va tancar aquella porta –va tancar els rebots, el seu punt feble en aquestes finals– i va recuperar el control de la situació. Sota els cèrcols, Tavares va recollir totes les pilotes que se li havien escapat la resta de la sèrie, Rudy Fernández va reaparèixer en escena amb el quart triple i el Madrid es va tornar a veure amb nou més tornant del descans (33-42).
El Barça va continuar disputant el partit. Pangos es va animar. Va sumar dos triples i una altra cistella d’una tirada i va tornar a collar els blancs, que van veure com se’ls esfumava l’avantatge (45-47).
Atabalat, Pablo Laso va demanar temps.
Qui li va donar oxigen va ser Causeur, un altre convidat inesperat. Va encadenar cinc punts i va portar l’avantatge blanc a vuit punts al final del tercer quart (4755). La sensació tota l’estona era la mateixa. El Madrid estava a punt de posar la directa i el Barça, batallador, aguantava els envits.
Heurtel va intentar aparèixer en l’últim tram. Va provar coses, tot el que no havia fet abans. N’hi van
sortir unes quantes. Alguna cistella, alguna passada cap enrere. Va concentrar l’interès de la defensa blanca. No era mala idea, però no n’hi va haver prou i en cap moment no va poder amb Campazzo. Pesic va fer seure Heurtel quan faltaven set minuts per al final, amb 55-62 i el títol molt costa amunt.
Pangos estava molt més fi. Malgrat que aleshores també se li havia acabat la metxa.
Les deficiències estructurals del Barça es van fer patents en l’últim quart. Singleton va llançar triples a tort i a dret: ho va fer sense intenció ni esperança. Tavares s’havia menjat Tomic –absolutament vulnerable ahir a la nit– i va desesperar Oriola. El Madrid es va tornar a instal·lar en aquell avantatge al davant i va tenir a ratlla els blaugrana, incapaços ja de remeiar l’irremeiable.
Aleshores, eren 82 partits aquest curs. Tants com a la fase regular de l’NBA. El fons d’armari blaugrana no dona per a tant.
A REMOLC
Els blaugrana van funcionar a remolc en tot moment, més o menys com han anat evolucionant aquestes finals
ELS TRIPLES DE RUDY
Rudy Fernández va sumar quatre triples i Tavares va tancar la porta dels rebots, clau en altres matxs